Opinió

Tribuna

Cançó enfadosa i embats inevitables

“El govern de l’Estat practica un diàleg de sords, les muralles judicial o monàrquica pateixen podridura però per fer-hi front caldrà més unitat d’acció

Aviat farà 5 anys del gran embat d’octubre del 17 i encara no hem pogut o sabut rellançar un procés que presentava una força imparable. És cert que, en política catalana, s’ha mantingut la majoria independentista, malgrat el gran desànim i fins i tot desafecció de bona part dels votants. En política espanyola governa una coalició autoproclamada d’esquerres, que, després dels indults, ha entrat en una mena de cançó enfadosa, quan afirma que sí vol però a tot diu que no vol. Un diàleg, de sords o de besucs, tant li fa.

Particularment, manta vegades també ho hauria deixat córrer tot, si no fos perquè les relacions personals són tan transversals, com passa a la majoria, que a alguns, malgrat colossals, ciclòpies, decepcions, encara ens resta un bri d’ànim per escatir escenaris diversos i aventurar propostes positives, única manera de mantenir il·lusions unitàries i esperances al límit de la defallença.

En aquest ordre d’idees, cal, per exemple, preguntar-nos quins són els punts més dèbils o més estantissos de les actuals estructures de l’Estat espanyol.

D’entrada, i malgrat la seva aparença de fortalesa, cal fitxar-nos en el sistema judicial que orbita entorn dels més alts tribunals. Cada cop apareix més clar que és el principal factor que va laminant –de vegades escandalosament– el proclamat estat de dret. A l’exterior, la situació i la lluita dels exiliats pressiona els organismes judicials europeus, i a l’interior, ens belluguem al ritme del pèndol de les alternances, entre l’amenaça de la revisió dels indults i l’esperança de relleus personals que poden esquerdar pronunciaments monolítics, de pedra picada. Canvis referits principalment al Tribunal Constitucional.

La muralla judicial té fongs en els fonaments, però també disposa d’uns contraforts considerables en els nuclis de poder policials. Ara bé, són fonaments que també pateixen la podridura de les clavegueres de l’Estat, que, almenys fins fa poc, han implicat la mateixa monarquia.

Cal també parar esment en el sistema i forces econòmiques. En aquest punt em voldria remetre als estudis que ha fet un notable grup d’economistes, tals com López Casasnovas, sobre com podria funcionar l’economia catalana en el marc espanyol i d’un món global. S’apunten quatre supòsits, que són: A).- Una autonomia millorada per l’acceptació de bones relacions. B).- Un federalisme tou que trenqui l’engany actual d’un Estat que només ha descentralitzat les despeses i no les responsabilitats fiscals. C).- Un federalisme radical o de confederació. I per acabar, D).- Un Estat independent. No cal dir que aquestes propostes van totes en ordre de millora creixent.

Pel que fa al poder executiu, hem de patir la política piramidal d’un Estat que ni tan sols reconeix les sobiranies de les nacionalitats històriques, sobretot les que li han plantat més embats, primer Euskadi i ara Catalunya. Per dissimular-ho, va organitzar el cafè per territoris autonòmics, amb parlaments nodrits de partits que funcionen amb llistes tancades. El resultat, al cap dels anys, dibuixa una mena de regne de taifes, o de baronies, que, amb la inflació ascendent de la corrupció, han convertit aquests partits dominants de l’alternança en coves d’Ali Babà. Les condemnes per corrupció s’esdevenen simbòliques, per tal com s’indulten vertiginosament.

Per això i pel que fa a la taula de diàleg que reclama Catalunya, només pot arribar si s’estenen els seus clams arreu dels territoris peninsulars, com va fer-se en la primera transició. Però la tasca es perfila hercúlia, de tan i tan difícil materialització...

I per acabar, de postres, ens hem de concedir la llicència d’abandonar, públicament i mediàtica –sobretot mediàticament–, els embats entre nosaltres, els debats interns, els de qui compartim la mateixa casa. És ben cert que per caminar junts no cal fer-ho barrejats, però sí convençuts que els embats autèntics van venint sols i que, d’una o altra forma, són inevitables. I les propostes concretes s’han de parlar entre tots plegats, la ciutadania i el poble. I també en places i mercats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.