Opinió

Ombres d’agost

El menyspreu

“Quanta bellesa (la llum, els colors, els enquadraments) hi ha en aquest film

A La collectionneuse (La col·leccionista), de la qual escrivia ahir, hi apareix Mijanou Bardot, la germana petita de Brigitte Bardot, que se m’ha fet present amb la llum estival, calenta fins la lascívia, de Le mèpris (El menyspreu), que Jean-Luc Godard, també empentat per la Nouvelle Vague, va realitzar el 1963 amb la idea, manllevada d’André Bazin, que el cinema “substitueix un món per acordar-lo als nostres desigs”, però també la consciència que és un art encaminat a la seva mort. Si, reveient La col·leccionista, vaig fer atenció a la delectança amb què Rohmer va filmar el cos juvenil de Haydée Politoff, només de començar El menyspreu hi ha el cul de la Bardot, tombada nua d’esquena sobre el llit, en una escena d’amor en què el seu personatge (Camille) li pregunta al marit (l’escriptor Paul Javal/Michel Piccoli, completament vestit) quina part física d’ella li agrada més. Una manera quasi obscena d’evidenciar la reducció del cos de la Bardot a un objecte? Més endavant, Piccoli afirma: “El cinema és meravellós. Mostres la càmera a les dones i ensenyen el cul.” Tanmateix, m’és impossible menysprear Godard. Quanta bellesa (la llum, els colors, els enquadraments) hi ha en aquest film rodat en part a la vil·la que Curzio Malaparte va construir-se a l’illa de Capri. Partint de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, Godard aborda la destrucció d’una parella mentre reflexiona sobre el cinema. Hi és Fritz Lang interpretant-se com l’hipotètic director d’una adaptació de l’Odissea produïda per un nord-americà prepotent (Jack Palance) que “compra” Paul perquè hi intervingui com a guionista. Camille menysprea Paul, a qui tant ha estimat, perquè creu que l’ha venut al productor per millorar el contracte. Paul diu que s’ha “venut” per pagar el pis que agrada a Camille. Ai, els diners que ens podreixen i podreixen el cinema. Se suposa que Godard va fer un film “autobiogràfic” en què palpiten la crisi amb Anna Karina i els dubtes sobre si s’estava venent per fer cinema. Demà: L’avventura (Michelangelo Antonioni, 1960).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.