Tot haurà d’esperar

Tornem a estar en campanya. Tornem. En primera persona del plural. Bo i que les eleccions que s’han inventat són a l’Assemblea de la Comunitat Autònoma de Madrid. En aquesta monarquia en què vivim, en procés de desjoancarlització per una banda i de felipització per l’altra, Catalunya sempre els és bona com a primera eina i arma electoral. Siguin on siguin els comicis. I com que són a Madrid, pla. Des que ahir a la tarda el TSJM va dir que valen les eleccions que ha convocat Ayuso pel 4 de maig, tot el que fa referència a Catalunya torna a anar per a llarg. Preneu paciència, i, si no, ja ho veureu. Tot pot esperar. Tot haurà d’esperar. Si hi ha eleccions res es mou. Tot es mou encara menys del poc que ja s’hauria mogut. Moure fitxa a Catalunya és un risc en campanya electoral. Apedregar Catalunya són vots a Espanya i si mous fitxa t’apedreguen. Tot és tot. La desjudicialització. La taula de diàleg. L’ indult als presos polítics. La concessió del tercer grau. La reforma del delicte de sedició al Codi Penal. El corredor mediterrani. Les inversions a la xarxa de Rodalies. La connexió del port de Barcelona. Les obres de l’N-II. El pacte fiscal. I el museu de la cigala i la formiga, si és que n’hi ha un que fer-lo depèn de la política espanyola. Tot haurà d’esperar i, a la tardor, eleccions a Castella-la Manxa. I, a l’ hivern, eleccions a Múrcia. Andalusia, a la primavera. Catalunya sempre pot esperar. Per a ells.