Tic-tac

Els rellotges ens permeten pensar que controlem el temps: són una joguina innocent per trampejar les respostes impossibles al gran enigma. Els humans som especialment dotats per trobar solucions imaginatives a les coses que no tenen resposta. La invenció de Déu per explicar l’origen de tot plegat és una de les més sonades. Però tornem als rellotges... i a la literatura. Un finíssim crític literari anglès, Frank Kermode, es va adonar que del soroll dels rellotges en dèiem tic-tac (tick-tock, en anglès) quan, per poca oïda que un tingui, tothom sap que, els rellotges, si de cas, fan tic-tic-tic, en una seqüència monòtona i constant. En aquesta petita trampa semàntica, en això de dir-ne tic-tac del tic-tic, el crític en va extreure una teoria per explicar el fenomen de la literatura. La podríem resumir així: en la vida real, l’home neix i mor “enmig de les coses” (del tic-tic-tic) i ningú pot saber com acaba la seva vida ni recordar el moment en què va començar. En la ficció literària, en canvi, és possible donar un sentit al final i ordenar significativament la seqüència temporal. La literatura, doncs, és una invent per oferir patrons coherents al caos de la vida. El temps narratiu permet “encapsular” històries que tenen principi (el tic) i final (el tac). En el desordre de la vida i de la història res d’això és possible. A títol individual, el que recordem no coincideix mai amb el que hem viscut realment (a vegades la discordança és escandalosa). I en l’àmbit col·lectiu vivim entre les mentides dels vencedors i els autoenganys dels perdedors. Ens queda la ficció per posar una mica d’ordre a la realitat.