Opinió

LA GALERIA

Sons de Farners

Viu tant la vida dels deixebles que se’n recorda de les qualitats, estudis, feines i destinacions de cadascun

“La vellesa —diu Ciceró al De Senectute— és com la darrera escena d’una obra de teatre. Hem d’evitar-hi l’avorriment, sobretot quan se li adjunta la sacietat...” Avorrit, ell... No em facis riure! Dijous que ve en fa noranta-nou, i si no m’espero a felicitar-lo pels cent, és perquè ell, com sempre, però ves a saber com tindré el cap, jo, d’aquí a un any... De qui et parlo? Del colomenc Laurentino Fernández Fernández. La norma dels germans de La Salle obliga a rebatejar els congregants novicis per tal que a tot el món no n’hi hagi dos que es diguin igual. A ell li van posar Guillermo-Andrés. I a fe de Déu que no n’hi ha un altre, com el germà Guillermo! Per arrencar-li quatre detalls biogràfics sense que se n’adonés, servidor va haver d’inventar-se que escrivia un article sobre l’ensenyament a Santa Coloma i que em calia la seva col·laboració. Qualsevol altre hauria passat improvisant uns records sobre la marxa. Ell no, ell em va treure un plec de fulls escrits amb una cal·ligrafia perfecta (–“Anit li vaig preparar aquests apartats temàtics sobre l’escola...”) i em va començar a fornir de dades i més dades sobre alumnat, professorat, activitats, línies escolars... Quina memòria! Quina claredat mental! Però sobretot, quanta dedicació! Va ser entre plana i plana dels apunts que van començar a saltar les dades que m’interessaven: els anys passats a l’Àfrica, aquell noi que ara estudia a Harvard, i aquella que és als EUA... I té, amb els deixebles, el somriure a la cara. Noms i cognoms de la que se’n va anar a Sydney i a qui va enviar informació immediata sobre centres de La Salle per si necessitava suport els primers temps. Tots els detalls, també, sobre aquell altre que toca en una orquestra important i que ja apuntava maneres a Sons de Farners, el grup musical que des de fa trenta anys dirigeix en horari extraescolar, sense més pretensions que propiciar l’autoestima dels petits. El germà Guillermo viu tant la vida dels deixebles que se’n recorda de les qualitats, estudis, feines i destinacions de cadascun. I als seus 99 quilomètrics anys continua felicitant-los personalment per aquests aniversaris de pam i mig que encara celebren ells. La diversió a la mirada! Ple de sons i d’esperit de servei, quina llàstima que els de La Salle no el rebategessin amb el nom de Gerbert. Ningú com ell vivifica tant la màxima del papa savi de l’any 1000: “El triomf del deixeble és la glòria del seu mestre.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.