Opinió

Tribuna

90 anys d’Hilari Raguer

El pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, ha arribat als 90 anys i, per celebrar-ho, l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat els seus Escrits dispersos d’història, amb pròlegs i presentacions de Joandomènec Ros, president de l’IEC; de Mercè Conesa, expresidenta de la Diputació de Barcelona, i de Jaume Sobrequés i Callicó, president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

L’historiador Josep M. Figueres, professor d’història del periodisme a la UAB –que repassa la trajectòria de Raguer com a historiador i que anota la seva extensa bibliografia–, va tenir la feliç idea de proposar, amb motiu d’aquest aniversari, als seus col·legues de la dita societat, recollir i editar aquests “escrits dispersos” del pare Hilari (publicats en diaris i revistes, jornades, congressos i conferències), que formen (i no hi són tots) un compacte volum de gairebé sis-centes pàgines, plenes de notícies sobre històries de la història, sobretot del segle XX, que no se sabien o se sabien malament. Una feinada. Aquests monjos de Montserrat, quan s’hi posen... ja ens entenem. Disposen d’una biblioteca fenomenal i el que no troben allí ho busquen –com qualsevol historiador digne d’aquest nom– als més diversos arxius, a d’altres biblioteques, com ara la vaticana i, en fi, enquestant directament els protagonistes de la nostra història, en aquest cas la història de la República, la Guerra Civil i l’exili, sobretot, en el cas d’aquest infatigable savi monjo, les relacions –sovint males relacions– que es produïren en aquells temps entre l’Església espanyola i la catalana, els governs de la República i els del franquisme i la Santa Seu. Un panorama que, certament, no es pot ventilar amb quatre tòpics, que són els que ha anat aclarint i desfent –amb paciència benedictina, mai millor dit– aquest eclesiàstic que, des de la seva infantesa dels vuit anys, el 1936, veia, des de Sant Just Desvern, d’on un oncle seu era rector de l’església, com els faieros la cremaven i mataven capellans.

D’aquí va arrencar tot: amagar-se a Barcelona, protegir l’oncle capellà, veure la torre de Sant Just saquejada i continuar els seus estudis primaris a l’Escola Blanquerna, sota l’estrèpit de les bombes. Tot això –i més– ho conta Raguer en El meu quadern de la guerra, notes personals que fins ara romanien inèdites. El conjunt de les seves aportacions sobre els temes citats (Catalunya i l’Església catalana, l’Església i la Guerra Civil i el Concili Vaticà II) estan dilucidades sota la premissa de Lleó XIII que encapçala el llibre: “La primera llei de la història és no gosar mentir; la segona, no tenir por de dir la veritat.” I, a fe de Déu i de la Moreneta, que Hilari Raguer ho ha ben acomplert, posant les coses a lloc i no estalviant, als dos bàndols del conflicte, les contradiccions i “raons d’estat” o “raons de fe”que esgrimien per justificar les seves accions. Homenot combatiu per la llibertat de Catalunya, dedica, també, el seu record a d’altres homenots que va conèixer i amb els quals va treballar per aquest objectiu, començant per la vaga de tramvies, de 1951, a causa de la qual va estar empresonat a Montjuïc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.