Opinió

Tribuna

Del tot en mal poder sotmès

“El drama és que avui Espanya és un país en què els drets personals i col·lectius grinyolen

Diumenge feia un dia gris, plujós, més humit que fred, més tardorenc que primaveral. Al migdia, rebíem la terrible notícia de la detenció del president Puigdemont, lamentable colofó per a una setmana negra no pas per a l’independentisme català, que també, sinó sobretot per a la democràcia espanyola, i europea (i vull creure que, encara més, per a l’agressiu nacionalisme espanyol). A primera hora de la tarda, un conegut poeta i traductor del país m’enviava l’estrofa inicial del poema CXI d’Ausiàs March: “Així com cell qui·s parteix de sa terra / ab cor tot ferm que jamés hi retorn, / deixant amics e fills plorant entorn, / e cascú d’ells a ses faldes s’aferra, / dient, plorant, ‘Anar volem ab vós! / Oh, no·ns lleixeu trists e adolorits’”... I jo vaig pensar que el bell poema marquià, malauradament, en aquells moments ja havia perdut pistonada, i que, per desgràcia, hauria estat més encertat de difondre una altra peça molt coneguda, en aquest cas de Jordi de Sant Jordi, que fa: “Deserts d’amichs, de bens e de senyor, / en estrany loch y en stranya contrada, / luny de tot be, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caytivada, / me trop del tot en mal poder sotsmes, / no vey algu que de me s’aja cura, / e soy guardats, enclos, ferrats e pres, / de què·n fau grat a ma trista ventura.”

El drama d’aquesta ‘determinada’ Espanya és que avui qui hi du la veu cantant és Vox, una formació d’ultradreta, i els partits, tristíssims partits que defensen per sobre de tot la unitat de la nació, li van al darrere, llepant-li la roda, fent sonar amargs flabiols (Ciudadanos, l’aspirant; PP, la figura crepuscular; el PSOE, la caricatura, amb un PSC que és la caricatura de la caricatura). El drama d’aquesta determinada Espanya és que tots aquests actors legals no saben qui és Ausiàs March, ni Jordi de Sant Jordi, ni cap autor que hagi escrit res en català. No saben tampoc, o no ho volen saber, que el nostre és un dels Parlaments més antics del continent europeu. Ignoren, igualment, que hi ha una llengua que ens agermana, la catalana. No, no és cert: no ho ignoren, no la ignoren, perquè voldrien veure-la morta i enterrada. El drama és que avui Espanya, gràcies a qui la dirigeix, és un país en què els drets personals i col·lectius grinyolen com un violí de fira. ¿Recordeu la llei mordassa, oi? Doncs continuem comptant...

Ens pensàvem que Espanya havia canviat, d’ençà de la dita Transició (ho poso en presumpta cursiva). El drama d’aquesta determinada Espanya és que s’emmiralla en el goyesc Saturn devorant els seus fills, i, tantes dècades més tard, encara no l’ha superat. El drama més gran, però, d’aquesta determinada Espanya és que no ens farà canviar mai, perquè mai no ens ha volgut seduir, sinó sotmetre. El drama més gran, però, és que ens ha perdut, encara que es pensi que, agredint-nos, ens farà creure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.