Llimoners

Quan el groc es materialitza en una llimona no té rival. Ni com a color ni com a perfum. La flaire de la fruita acabada de collir és un prodigi, el més aproximat a un himne a les essències del món mediterrani. Els llimoners han estat idolatrats pels artistes del nord en els seus viatges iniciàtics cap al sud. Al costat de les solemnitats pètries de l’art grecoromà, els lleugers llimoners han aportat al paisatge alegria cromàtica i un element irresistible de plaer a l’abast. A l’abast de qualsevol. Per això el poeta Montale, un Nobel de literatura criat arran del mar de la Ligúria, suggeria que en aquests fruiters hi havia l’últim refugi dels pobres. En aquestes terres, escrivia Montale, als pobres també ens toca la nostra part de riquesa: “l’odore dei limoni”. La flaire de les llimones és un be accessible que no podia passar desapercebut al poeta que “va estimar el sol i el color de la mel”.

La visió de tarongers i llimoners florits va deixar trasbalsat el famós autor de contes de fades, el danès Hans Christian Andersen, quan va fer el seu viatge a Itàlia, el 1833. Un estudi sobre aquell viatge d’Andersen porta al títol la pregunta clau: “Coneixes les terres on floreixen els llimoners?” La sensació del viatger que descobreix indrets on els fruits són a l’abast de la ma el transporta immediatament a una arcàdia feliç. Llimoners i tarongers, com passa amb els magraners i les figueres, són fruiters que es resisteixen a la idea de propietat privada. Agafar una llimona, una magrana o una figa no serà mai un crim per més que l’arbre no sigui teu. Un principi poètic superior redimeix el furt. Això és el que li vaig explicar a un americà, fa molts anys, un matí de setembre a Ullastret. Vaig persuadir aquella ànima protestant a robar figues d’un arbre que no era nostre. Li vaig dir que en aquell poblat ibèric ens les menjàvem de franc. Poc abans de morir encara em va escriure recordant les flaires d’aquell matí càlid i lluminós, aquell instant feliç, tan a prop del mar on va començar tot.