A en Rafel Vilar

Encara m'eixugo les llàgrimes i no sé si escriuré amb prou coherència però com a mínim serà de tot cor. Entre els meus coneguts no hi ha ningú amb qui la vida hagi estat tan cruel, tan injusta, com en Rafel Vilar. Diuen que, per a un pare, enterrar un fill genera una paradoxa vital, és un contrasentit de tal dimensió que raneja l'absurd. Doncs si són joves i si són dos, ja us podeu –més ben dit, no us podeu– arribar a imaginar com es pot sentir en Rafel. Estic aclaparat, com feia temps que no m'hi sentia.

Conec Rafel Vilar des del 1986 i el seu telèfon és el primer que hi va haver en la meva agenda de periodista incipient. Ja entrenava l'Adepaf. No m'han calgut 23 anys per adonar-me que és un home fort en l'austeritat i sencer en la dificultat. I li tinc un punt d'admiració per com ha portat la seva trajectòria vital, que no ha estat, ni molt menys, un camí de roses.

Fa uns mesos la federació gironina em va proposar moderar una taula rodona i, que ell hi fos convidat, em va permetre reprendre un contacte que s'havia perdut un temps. Allà em va explicar que estava lluitant per acabar de dominar una malaltia, amb la mateixa tenacitat que dirigia els seus equips. Vam parlar de tot durant una llarga estona i vaig notar que es feia més fort i més sencer quan em va parlar dels seus fills. S'enduria i lluitava per ells.

No sé ben bé com acabar. Podria dir que la vida no pot fer res per compensar-te tanta injustícia, o que només persones amb la teva fermesa poden superar això. Sent veritat, són paraules mig buides. Una abraçada, Rafel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.