Contra corrent
Si Catalunya
és equiparable
a Múrcia o Extremadura,
ja podem plegar
Tinc amics que no creuen que la independència de Catalunya sigui la millor solució per nosaltres. També en tinc que no voten el mateix partit polític que jo. El dia que no sigui així m'ho hauré de fer mirar. Dels amics, només espero que siguin honestos i que coincidim en algunes coses en la nostra manera de pensar, al marge de la política. Tenen arguments que no comparteixo, però no hi ha sectarisme en les seves actituds, que mereixien un respecte. I ells també respecten les meves
Però no puc entendre com hi ha gent, que tenen cultura i coneixements econòmics, que negui el maltracte a que està i ha estat sotmesa Catalunya en els darrers dos-cents anys. He viscut 37 anys de dictadura franquista i 37 de democràcia, he perdut la vista investigant empreses i empresaris catalans dels segles XIX i XX i és evidentíssim que Catalunya no ha tingut mai cap protagonisme en els governs espanyols i ens ha tocat nedar sempre contra corrent. I aquí incloc des de l'asfixia financera de què parlava Trias Fargas, fins a la utilització del poder judicial. Però hi ha gent que no ho veu. En posaré dos exemples.
Vaig veure el debat a 8TV entre el ministre Margallo i Oriol Junqueras. El ministre va donar mostres de tarannà dialogant i segur que és una persona honesta, que diu el que pensa. Però em va sorprendre moltíssim quan al final del debat va dir que estimava molt Catalunya, que Espanya també ens estimava i que és gràcies a ella que els catalans tenim una renda superior a la mitjana de l'Estat. Vaig quedar glaçat. Si tingués raó, tots els meus estudis es poden llençar a les escombraries. Però no en té. En sentir-lo vaig recordar un bon amic madrileny, que em deia que el problema dels catalans era que no tenim “cuna” –expressió intraduïble. Ell en tenia i va ser ministre amb un govern d'Adolfo Suárez. Havia estat educat per manar sobre tot l'Estat i trobava lògic que fos així. Margallo pot estar en la mateixa línia paternalista de patrons i súbdits.
El segon cas és el d'un amic català que ha quedat molt sorprès de veure que el 60% dels vots de la seva comarca han anat a projectes independentistes. Com que és honest i sap molt d'economia, me l'imagino passant nits en blanc donant voltes als arguments que pot tenir la seva gent per demanar la independència. Al marge d'estar marginats del govern de l'Estat, els catalans hem rebut plantofades de tota mena. És clar que per mi, la base de la protesta és que Catalunya és una nació, una comunitat de persones, unides per una cultura, un sentiment, una llengua, i per això és un subjecte polític. Si Catalunya és equiparable a Extremadura o a Múrcia, ja podem plegar. Però les plantofades són evidents.
El que els catalans hem aconseguit en economia ha estat nedant contra corrent, contra una administració espanyola que en els millors temps ens ha ignorat i en els pitjors ha afusellat el nostre president. Els catalans no som millors ni pitjors que els espanyols, però la història, la geografia i l'esperit emprenedor ens han permès progressar, tot i anar contra corrent. Què seriem capaços de fer, si poguéssim nedar en aigües tranquil·les?
