Economia

SANTIAGO NIÑO-BECERRA

Economista, assagista i divulgador

“Mantenir la pau social avui surt molt més barat que el 1950”

Molta producció es relocalitzarà a Occident, però no tindrà gaire impacte laboral, perquè estarà tot robotitzat
Per mantenir la pau social, ens veurem abocats al que anomeno “trinomi social”: renda bàsica, marihuana legal i oci gratuït

Professor i divulgador mediàtic, forma part de les cares conegudes de l’economia del nostre país. Hi conversem arran de la publicació del seu nou llibre, Futur, quin futur?, en què planteja els reptes que venen.

Arribats a aquest punt del capitalisme, només podem ser pessimistes?
Hem nascut i hem viscut dins del model capitalista que es va posar en marxa després de la Segona Guerra Mundial. Però els models s’esgoten, és una constant històrica. I a partir del 2008 vivim en una crisi que ha tingut diverses manifestacions, però que s’acabarà, com ho fan totes les crisis. Sabem que el poder en majúscules sempre l’han tingut molt poques persones. I no estic parlant dels polítics, que, independentment del seu color, en realitat no tenen gaire influència. Ara mateix té poder Blackrock, que està administrant vuit bilions de dòlars d’actius; també en tenen George Soros, Warren Buffet, les grans empreses i els quatre noms que belluguen masses immenses de diners. Tot plegat significa que, si no se’n pot dir pessimisme, sí que podem parlar de determinisme. Les grans decisions escapen totalment a la capacitat de la gent normal del carrer.
El títol del seu últim llibre, ‘Futur, quin futur?’, sí que té una aura de pessimisme, i recorda el títol d’un àlbum de Supertramp del 1975, ’Crisis, what crisis?’...
El vaig escriure el juliol del 2020, en plena pandèmia. Veia que es posava de manifest un gran canvi en el sistema de comunicació, de valors... I curiosament el disc de Supertramp també tractava d’això, perquè es va publicar en un moment de molts canvis. Sigui com sigui, no dubto que hi hagi un futur.
En el llibre fa servir referents literaris i cinematogràfics de tipus distòpic, com les pel·lícules ‘Total recall’ i ‘Don’t look up’... En una realitat tan líquida com la que tenim, no és massa arriscat fer prediccions?
De fet, no hi he pogut incloure el tema d’Ucraïna perquè quan el primer soldat rus creuava la frontera el meu llibre estava sortint de màquines. Però indirectament sí que hi faig referència, perquè explico que s’està produint un canvi en l’ordre internacional, que es va posar en marxa el 1991, quan es va dissoldre la Unió Soviètica. La Xina era una potència de tercer ordre, el PIB rus queia un 40%, els EUA esdevenien la potència absoluta sense que ningú els pogués fer ombra, i Francis Fukuyama va escriure La fi de la història. Però d’aleshores ençà han passat moltes coses. La Xina s’està convertint en la primera potència econòmica mundial, la productivitat dels EUA està estancada, la taxa d’activitat és la més baixa dels últims quaranta anys i els salaris han tornat al nivell dels anys setanta. És cert que els EUA tenen corda per estona, però ja no són la potència que eren... I la perdedora del nou ordre serà Europa. I, tot i que no l’esmento en el llibre, és evident que la guerra actuarà com a accelerador d’aquest canvi. Es perdran les connexions comercials i econòmiques entre Europa i Rússia, que es convertirà en una aliada de la Xina i li aportarà la seva tecnologia. I en aquest nou ordre internacional, la clara guanyadora serà precisament la Xina, si no ho és ja, mentre es mira la guerra còmodament asseguda en una butaca.
Amb aquest canvi de blocs, som al davant d’una nova guerra freda?
Sí, però amb una diferència. Abans hi havia blocs ben definits i l’equilibri militar era pràcticament total, per allò de la “destrucció mútua assegurada”, que portava una pau estranya, però que va perdurar. Això ara s’ha acabat. Els mateixos Estats Units han reconegut que en clau d’armament Rússia va al davant, la Xina és una gran potència i una guerra freda típica no es produirà. En l’anterior, el Pacte de Varsòvia va entrar en una situació d’autarquia gairebé total i va resistir molt. Avui és impossible ser autàrquic, per molt que diguin que la globalització s’ha acabat. Ara mateix tot està vinculat amb tot. Amb tensions, però les col·laboracions econòmiques i comercials continuaran. Sigui com sigui, no és la guerra freda dels anys cinquanta.
Vostè defensa que el capitalisme ja no pot anar a més, que ha tocat sostre... Però les grans empreses no hi estaran gaire d’acord... Potser hauran de topar amb el canvi climàtic per assumir-ho?
El model que va entrar en crisi el 2008 partia de principis molt clars. Al món occidental es pretenia produir cada cop més, que es consumís i que la classe mitjana fos més nombrosa perquè hi hagués pau social. Ara ha quedat oblidat, però l’impost de societats als Estats Units sobre els beneficis de les empreses, a l’època d’Eisenhower, va arribar al 80%. Es pagaven molts impostos, per posar en marxa una política social, d’armament i de molta despesa pública. Hi havia camp per córrer, les empreses podien competir. Als anys vuitanta, tot això es va truncar per la tecnologia. En el moment en què es va posar en marxa el primer robot industrial en una fàbrica, va començar un altre cicle. Es va veure que la productivitat podia créixer independentment del factor treball, un fet que no havia passat fins aleshores. Ara es pot crear PIB pràcticament amb zero persones. Ho veurem cada cop més amb la intel·ligència artificial, la internet de les coses, la robòtica col·laborativa. Avui, l’única via que tenen les grans corporacions per avançar és absorbir altres empreses. Ho veiem en la maniobra d’Elon Musk de comprar Twitter per 44.000 milions de dòlars, que és una salvatjada. Amb aquesta operació, el que vol Musk és influència.
Les absorcions entre empreses tenen un final: l’oligopoli...
I no és gens estrany, perquè el capitalisme, de manera natural, tendeix al monopoli. Segons els seus principis, en un món capitalista hi guanyarà el més llest, el més capaç, el més intel·ligent, el més fort, i s’imposa una selecció natural que només en deixa un.
Això nega la mateixa essència del capitalisme, que és la lliure competència...
Exacte. Al final un de sol es menja la resta. Al segle XIX era possible, amb l’Standard Oil Trust de Rockefeller, que va acabar dominant el 95% del mercat del petroli als EUA. Avui dia això no és possible. No pas un monopoli, però sí un oligopoli mundial de quatre gegants. I en molts sectors ja hi hem arribat.
Hi ha molts experts que parlen de “tecnofeudalisme”, perquè estem regalant les nostres dades a les grans corporacions i els proporcionem un material de franc, que forma part de la nostra intimitat i que serà utilitzat per perfeccionar el seu negoci.
Des de l’inici d’internet, als anys noranta, em sorprenia que des del meu despatx a l’IQS podia accedir al Wall Street Journal, fer determinades operacions..., tot gratis... Em semblava molt estrany que en un món com el nostre tot fos de franc. I ara s’ha vist que no ho era. Nosaltres érem el producte. Agafaven les nostres dades, i nosaltres ho vam acceptar. No calia pensar gaire per arribar a la conclusió que si res al món és de franc, allò tampoc ho podia ser. I ara, a més, molts accessos ja no són gratuïts. De manera que ara fan doble negoci. Si volem informació, cal pagar amb diners i cedir les nostres dades.
Es diu que la revolució tecnològica destruirà els llocs de treball que ocupem les persones. Però ara mateix moltes empreses es queixen que no troben els perfils que busquen...
No es troben molts perfils perquè la tecnologia avança a una velocitat més elevada que els nostres plans d’estudis o la formació reglada, i fa que els centres oficials d’ensenyament estiguin en declivi. Tornant a Elon Musk, Tesla va fer una crida per contractar programadors, i no va demanar cap títol. Durant la selecció va posar un exercici i van passar els qui el van saber solucionar. No els van demanar on havien estudiat ni quines llicenciatures tenien. Els MBA i els màsters estan perdent protagonisme i l’autoaprenentatge està agafant força. De tota manera, a mi em fa gràcia quan diuen que “falten enginyers” però els salaris d’aquests professionals continuen estancats.
També s’ha anunciat que la robotització, la IA, etc. faran perillar l’estat del benestar. Per mantenir la pau social, els robots haurien de cotitzar?
En termes generals, per cada lloc de treball que genera la tecnologia, se’n destrueixen set. I per aconseguir aquesta pau, jo parlo del “trinomi social”. Després de la Segona Guerra Mundial, aquesta placidesa es va comprar prometent: “Tindreu feina, cobertura social, escola per als fills, sanitat, pensió, subsidi d’atur..., però us heu de portar bé.” La gent ho va acceptar i durant molts anys el sistema funcionava. Ara ja no, perquè la demanda de treball baixa i es demanen perfils molt concrets. La pau es comprarà amb el que anomeno “trinomi social”: renda bàsica, marihuana legal i oci gratuït. Amb la renda bàsica, la gent es pot conformar, i si vol buscar-hi complements, la marihuana és un calmant, i si a més es legalitza, l’Estat tindrà ingressos via impostos i el narcotràfic baixarà, i l’oci gratis servirà per omplir hores.
Anem cap a una sedació col·lectiva?
Sí, i és un dopatge encara més alienant que l’anterior. En el dels anys cinquanta, les persones eren necessàries perquè les seves hores de feina ho eren; només calia fer bondat i no escoltar certes proclames. Ara mateix ho saben tot de nosaltres: el que comprem, on anem, amb qui ens comuniquem... El govern xinès ha dit que l’Estat xinès ja té la capacitat de seguir en temps real el 100% de la població del seu país. I si aquest sistema el té la Xina, l’endemà el pot tenir qualsevol altre país. La pau social ara és molt més barata que el 1950.
Vostè augura que la generació Z serà la que més patirà el canvi de paradigma... És que potser hauran de fer la seva pròpia revolució?
Sí, la generació Z és la dels nascuts entre el 1996 i el 2008, que ha viscut tot el trànsit i que té unes expectatives molt limitades. En realitat, no són absolutament digitals. Ho són pel que fa a Instagram i WhatsApp. Però els costa fer un exercici en Excel. De tota manera, són conscients de la realitat, i molts es pregunten per què ens han de pagar la pensió si ells no en tindran. A un alumne que m’ho va preguntar li vaig respondre que tampoc era clar si realment ell me la podria pagar. El que passa és que les revolucions no són moda. Durant la Revolució Francesa, la va fer el poble, però conduït per la burgesia, i si la nostra generació Z fa una revolució, aniran sempre dirigits.
Creu que tindrem una relocalització d’empreses al nostre país?
Que estan tornant fàbriques a Occident és una realitat. Conec una empresa a Euskadi, amb altíssima tecnologia i totalment robotitzada, que està fabricant productes que fa un temps es demanaven a la Xina. Molta producció tornarà, però això no tindrà pràcticament cap impacte beneficiós sobre l’ocupació, perquè estarà tot robotitzat. S’està arribant a uns estàndards de qualitat que fan que molts productes s’hagin de fer tant sí com no amb robots, perquè la mà humana no hi podrà arribar.
I per a Catalunya, quin és el futur?
No queda bé dir-ho, però encara depenem molt de la inversió estrangera. El concepte que s’anirà imposant, i que substituirà el d’estat que fins ara ha tingut tanta importància, és el d’àrea econòmica. Tiraran endavant territoris del tipus clúster, els grans polígons, que s’estabilitzin. Euskadi, per exemple, és un punt i a part, perquè fa anys que fa una bona política industrial. Al costat de Vitòria hi ha un polígon capdavanter internacional en robòtica. Catalunya en general no ho sé, però per exemple el 22@ té molt recorregut. Un dels eixos més importants és el que va des de Tolosa de Llenguadoc fins a Sagunt. I tota aquesta redistribució tindrà implicacions pel que fa a concentracions de renda i de desigualtats.

Divulgador nat

Es declara immune a l’etiqueta de “profeta apocalíptic” que alguns li pengen per les seves prediccions admonitòries i es reivindica lliure de les servituds que li comportaria estar adscrit a algun color polític. Doctor en economia, catedràtic emèrit de la Ramon Llull i professor d’estructura econòmica a la IQS School of Management, alguns dels seus vaticinis, com la durada i la profunditat de la crisi que es va iniciar el 2008, han estat d’allò més encertats. Actualment compagina la seva tasca com a professor amb la de divulgador i assagista. Acaba de publicar Futur, quin futur?, a la col·lecció Pòrtic de Proa, en què elabora una anàlisi de la situació socioeconòmica i fa un seguit de projeccions sobre els canvis socioeconòmics transcendentals que s’esdevindran a causa de l’auge dels grans gegants tecnològics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Lloguers impagables

Barcelona

Els lloguers dels ‘expats’

Barcelona
estats units

La xarxa social de Donald Trump es dispara un 54% en el seu primer dia en borsa

barcelona
ECONOMIA

Sabadell lidera l’acompanyament perquè les empreses no tanquin per manca de relleu

SABADELL
unió europea

La UE acorda eximir els petits agricultors de sancions i controls mediambientals

barcelona

Ajudes per plantes de biogàs a les petites i mitjanes explotacions

vilobí d’onyar
estat espanyol

El govern espanyol compra un 3% de Telefónica a través de la SEPI

barcelona
TURISME

Més reserves per Setmana Santa i amb més antelació a la demarcació de Barcelona

BARCELONA
economia

Boeing canvia de direcció

barcelona