cultura

Mirador

Cineasta de la posada en escena

Jacques Rivette, amb Truffaut, Rohmer, Chabrol i Godard, van canviar el curs de la història del cinema

En el món del cinema es coneixia com la banda dels quatre un grup de crítics que van capgirar l'escriptura sobre cinema des de la revista Cahiers du Cinéma. Escrivien perquè no podien fer pel·lícules, però quan van poder-les fer van canviar el cinema francès. La banda dels quatre estava integrada per cinc components: François Truffaut, Eric Rohmer, Claude Chabrol, Jacques Rivette i Jean-Luc Godard. Amb la desaparició, ahir, de Jacques Rivette, als 87 anys, només queda Jean-Luc Godard.

Jacques Rivette no era un jove provocador com François Truffaut, ni un iconoclasta com Godard, ni un moralista com Eric Rohmer, ni un bon vivant enemic de la burgesia provinciana com Chabrol. Era un cineasta estrany que vivia de la passió cinèfila i del desig de reflexionar sobre els vincles que podien unir el cinema amb el teatre. El seu patró va ser Jean Renoir i, com ell, considerava que tot el bon cinema venia del teatre. Per això va dedicar una part de la seva vida a demostrar-ho, preguntant-se quina era la diferència essencial entre una pel·lícula “dirigida per” i una pel·lícula “posada en escena per”. En les seves obres més representatives, els seus dos grans temes van ser el teatre i el complot. Des de la seva òpera prima, Paris nous appartient, en les seves pel·lícules hi ha un grup de teatre que intenta preparar el muntatge d'una obra. En el seu debut va ser Pèricles, de Shakespeare, però més endavant va enfrontar-se a Racine, Èsquil, Henry James o Pirandello. Mentre assagen sorgeix algun misteri estrany que porta cap a una conspiració. El complot pot arribar a tenir connotacions balzaquianes, tal com passa en l'obra més important de la carrera de Rivette, Out one spectre, on el rerefons és Histoire des treize de Balzac. Aquesta curiosa barreja porta Rivette a interrogar-se sobre la interpretació, sobre el guió i sobre els fonaments de la ficció. Tot plegat pot ser resolt a partir de jocs d'improvisació, tal com va passar en les 13 hores de durada d'Out one spectre, a partir d'un acurat joc sobre els recorreguts urbans dels protagonistes.

El cinema de Rivette pot semblar hermètic i estrany, però la seva dinàmica el va portar a enfrontar-se amb algunes de les lleis bàsiques de la modernitat cinematogràfica. El guió deixava de ser la veritat suprema que guiava del desenvolupament del relat, per convertir el cinema en una experiència oberta a allò fortuït i aleatori que pot tenir lloc al llarg del procés creatiu. Els seus jocs van portar-lo a interpretar alguns clàssics com La belle noiseuse, on partia de L'obra mestra desconeguda de Balzac per establir una de les més potents reflexions sobre el misteri de l'art, o La religiosa, on va adaptar Diderot provocant un fort escàndol quan André Malraux era ministre de Cultura de De Gaulle. També podia revisar la història, com va fer en un meravellós fresc sobre Joana d'Arc, Jeanne la Pucelle. La mort de Rivette genera una veritable situació d'orfandat davant el pes de la Nouvelle Vague. És com si aquell cinema que va voler canviar-ho tot passés a formar part dels fantasmes i mons espectrals del passat. Rivette, que també era un cineasta amic dels fantasmes, és probablement un dels autors més desconeguts i més apassionats del cinema francès. El seu llegat, tant cinematogràfic com teòric, és impressionant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia