cultura

Crítica

cinema

Clowns a la terra alta

La lluita entre ordre i desordre formen part de les bases de la comèdia
És una comèdia naïf, tant en el bon sentit com en el mal sentit del terme

A Federico Fellini li agradava dir que tots els espectacles de pallassos eren una excel·lent metàfora sobre el món. En els espectacles tradicionals hi ha sempre una marcada oposició entre el pallasso blanc que representa el desig de recerca de l'ordre i l'august o el pallasso barroer que posa en crisi la racionalitat, ja que la seva essència és bàsicament dionisíaca. La lluita entre ordre i desordre o entre intel·ligència i bretolada formen part de les bases de la comèdia. Dos a la carta també juga amb aquesta dualitat. Hi ha un pallasso blanc –Adrià Collado– que descobreix que és germà d'un pallasso August –Andoni Aguirregomezcorta–, fet que crea algunes curioses turbulències. El pallasso blanc és un ésser de ciutat carregat de deutes, mentre l'altre és un pobre d'esperit que se sent feliç al camp. Tots dos han d'ocupar-se d'un mas-restaurant al cor de l'Empordà que, de manera progressiva, es transformarà en un lloc paradisíac, representant del món ideal. A l'entorn dels dos clowns apareixerà la dona capritxosa i la dona seductora, un fals cuiner italià que fàcilment pot aliar-se amb els clowns i una banda de romanesos que volen imposar la violència. Al final tot resulta molt simple i arquetípic. La moral que s'acaba afirmant no és altra que la reivindicació de les velles virtuts de la terra alta –la Catalunya rural– contra les maldats de la terra baixa –la ciutat, Barcelona.

La idea clownesca i la simplicitat del missatge que certifica que Dos a la carta és una divertida comèdia naïf, tant en el bon sentit com en el mal sentit del terme. En el bon sentit és evident que hi ha una certa innocència en la posada en escena, en l'estructura del guió i en la resolució dels gags que fa que l'aposta pugui resultar entranyable, fins i tot ens pot fer pensar en l'existència d'un model de comèdia que vol recuperar alguna cosa d'aquella comèdia catalana perduda en l'horitzó dels vuitanta, quan el somni era fer indústria des de la comèdia més local. En el pitjor sentit del terme és evident que el costat naïf és massa tou pels temps que corren. A Dos a la carta hi falten unes quantes dosis d'insolència per embolicar la troca, per jugar amb situacions més descarades i per trobar la incorrecció pròpia de l'anomenada postcomèdia. El film sembla situar-se en un temps sense història en el qual, més enllà del tòpic dramàtic de la crisi, no es filtra cap realitat política o social que posi en evidència el caos del nostre present. A mitja pel·lícula, Robert Bellsolà decideix deixar-se anar. Els clowns es disfressen. Es fan passar per una parella que no són per seduir dos burgesos barcelonins que volen convertir-se en neorurals. L'escena és el millor moment de la pel·lícula i en ella hi ha un punt d'insolència que permet que la comèdia s'alci. Malauradament, el vol no resulta massa llarg i aviat arriba l'hora de l'aterratge.

Dos a la carta
Director: Robert Bellsolà. Actors: i Adrià Collado, Carolina Bang, Andoni Agirregomezkorta, Marcel Tomàs, Helena Pla i Miqui Puig, amb la participació especial de Melanie Olivares i Sergi López.
Catalunya, 2014


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia