cultura

Quadern de cinema

El festival encara no es pot seguir des de casa, però la premsa sedentària pot tastar la punta del seu esplendorós iceberg

Canes de rereguarda

Les imatges ultra- dissenyades d'Anderson donen pas a moments de gran puresa

Potser arribarà el dia en què l'acreditació al Festival de Canes consistirà en el fet que t'injectaran l'experiència d'anar al certamen al cervell sense necessitat de sortir de casa: mentrestant, els qui ens hem quedat a la rereguarda, com les vídues o futures vídues de Jardines de piedra (1987) de Francis Ford Coppola, envegem sanament al qui hi són i intentem discernir, més enllà de les grans passions i els grans odis generats a preu de projecció, quins seran els plaers cinèfils que marcaran tendència (o no) el que resta de temporada. Enguany, però, un té la sensació que Canes ha tingut una cosa semblant a un showcase per als crítics sedentaris: Moonrise kingdom de Wes Anderson, que va ser la pel·lícula inaugural, i dos treballs tan esperats com Sueño y silencio de Jaime Rosales i Elefante blanco de Pablo Trapero s'han posat a l'abast de la premsa especialitzada que no ha viatjat a la Costa Blava. Els tres casos conviden a una reflexió sobre la tensió entre discurs i forma, el que es vol dir i com es diu: en definitiva, el que cal esperar d'una cita cinèfila tan exigent com la de Canes.

Probablement un dels cineastes més formalistes en actiu, Anderson, aconsegueix a Moonrise kingdom ser, en aparença, igual a si mateix per acabar trobant una espontaneïtat inèdita. Sobre el substrat musical de la Guia d'orquestra per a joves de Benjamin Britten, el cineasta descriu dos microcosmos rígids i ordenats –la llar dels Bishop i el campament de boy scouts Ivanhoe– abans de centrar-se en la fugida (amorosa) que protagonitzen dos elements desencaixats en cadascun dels entorns. Les imatges ultradissenyades del cineasta donen pas a moments d'una puresa que no sembla passada per cap filtre artie.

El gimmick formal de Sueño y silencio de Jaime Rosales sembla remetre inconscientment a l'antipoètica d'un cineasta sèrie B com William Beaudine: deixar improvisar els actors, donar per bona la primera presa. És en el treball de Rosales on a un servidor li ha costat més entrar: la infiltració de la espiritualitat –o el que és (o podria ser) sobrenatural– dins del relat i el tractament púdic del drama fan que una proposta tan poc obsessionada a fer amics transcendeixi més enllà del seu punt de partida.

A Elefante blanco, Pablo Trapero sembla disposat a fer la pel·lícula definitiva sobre sacerdots compromesos. Està a punt d'aconseguir-ho, però l'aparatositat d'un conjunt en clau de crispada simfonia coral, amb abundants plans seqüència, juga en contra de les seves bones intencions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.