Art

art

“Ara és temps de morir, que la vida comença”

Àngel Jové ha sabut copsar el dolor del món en cada una de les imatges que ha generat

Imaginar un final o un principi, qui sap. Reprendre les teves imatges, les teves paraules o aquelles que has volgut que acompanyin els rastres que ens has deixat: el teu llegat.

Em venen al cap les paraules amb les quals vas voler tancar l’entrevista que vam enregistrar amb motiu de la troballa del vídeo de Primera mort. Primera mort. Vas voler compartir un: “els donarem un final”. Potser amb certa ironia, però com sempre, exacte. I tot seguit, vas fer sonar un gong; després, el silenci. I aquest gest, curiosament, va ser el principi de la pel·lícula Eco de primera mort, no el final. Un temps que si, com escrivia T. S. Elliot, és eternament present, és irredimible. Paraules que has fet teves i que acompanyen algunes de les teves creacions.

És estrany escriure en aquests moments, el meu vincle amb tu no és directe, sempre ha estat a través de la Pepa; quant d’agraïment, quant d’amor però, sobretot, mort. La que tu exigies per mirar al present amb dignitat. No una mort carnal però sí encarnada, poètica. Cal voler morir i tornar a néixer, potser és el secret de la creació...

Un gest, el teu, que ha sabut copsar el dolor del món en cada una de les imatges que has generat: cors trencats, ferides obertes, exili, manca de llibertat, pobresa, fam... una boca oberta i sang vermella, un plat rovellat que acull les pedres, un nadó que plora i gira el cap.

Jo mateixa he pensat a vegades, per què és tan difícil l’Àngel? Em responc: i com no ser-ho... T’has protegit del món per poder oferir-nos l’essència.

I malgrat tot, no puc evitar tornar al meu principi amb tu. Ara fa més de vint anys, un moment fundacional amb l’escriptura i amb l’experiència de la mort. Em vas demanar escriure un text per a l’exposició Dibuixos i pedres. En aquell moment vivia els darrers mesos de la meva mare, un diàleg directe que anava més enllà d’aquell instant, però jo no ho sabia. Vaig escriure sobre l’amor, la voluntat i la mort, cal voler morir per tornar a néixer a cada instant. El text es va titular Rèquiem. La teva aspresa s’acompanyava d’una generositat il·limitada, em vas deixar els dibuixos i em van acompanyar durant setmanes, la soledat de l’escriptura i l’encontre amb l’art. Van estar mesos amb mi, fins que te’ls vaig tornar juntament amb el text, quan es va inaugurar la mostra, la meva mare ja havia mort. Van ser dies de mirar i mirar, de voler saber, inclús, què hi deia en alguns dels papers en què hi disposaves versos. Mirava els teus traços, subtils, quasi acariciant el full. Perfils, ombres i llums. I recordo l’expressió dels rostres a les pedres, la por i l’anonimat del món. La denúncia callada de la injustícia.

Uns mesos abans, havies inaugurat a la galeria Palmadotze Estudis del cor. El batec de la vida que mor i es trenca, el rastre de l’amor sense cor. Cors que són cuirassa i anhels de veritat esfondrats pel món. Matèria que desdibuixa la ferida, vidres i esquerdes d’un nom o de tots. El més present, crec, la bava de cargol que ens assetjava amb la possibilitat d’oblit i desmemòria, la fragilitat de la història que ens empeny amb força. Paradoxa, contradicció, més aviat, dualitat d’un ésser que coneix la necessitat de la pulsió, vida i mort. La teva mirada i el teu gest ens avisava, no hi ha tria, no hi ha vida sense record.

Van passar molts anys i la pel·lícula o la història que l’envoltava, ens va tornar a creuar. De nou, Primera mort. Vam enregistrar-te en dos temps diferents, primer racons de les estances buides (o potser plenes), al cap d’uns dies, vam tornar i ens vas oferir la teva veu i ens vas regalar les paraules, però la teva imatge esmunyedissa va romandre amagada. Així ho he pensat moltes vegades però, ara, penso que no.

Un dibuix sobre la taula que espera sense pressa, el silenci de les branques que vas agafar al bosc. El braç que penja del sostre i el plat, un cop més, ple de pedres que s’amunteguen com a símbol del dol de tots. Vull imaginar el teu camí de bosc, els teus passejos recollint les pedres que seran cor, les passes i el silenci, l’esperança, el dolor. Una passa, dues, tres. La teva mirada amb el sol que crema, la llum del paisatge àrid, la suor. Temps a l’estudi, de reconeixement mutu, tu i els objectes, envoltat d’ells i de matèria, coent els símbols que nodreixen l’ànima i seran part del teu llegat, aquest que ara ens ofereixes.

Imaginar un principi o un final, de nou. En la mateixa sèrie de dibuixos en què invocaves Elliot, també ens acostaves a Màrius Torres, i esbossaves un dels seus versos: “Ara és temps de morir, que la vida comença.”

*Comissària d’exposicions, escriptora i directora de la Fundació Tàpies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.