La meva natural tendència a la nostàlgia i a la mitificació em faria dir que en l’època del Saló Diana, de la Cúpula Venus, dels primers concerts de rock (Stones amb Billy Preston; Queen, amb serrellet i faldilletes), Canets (de rock i Cançó); Zeleste, Jornades Llibertàries, festes populars i macroconcerts gratuïts a Montjuïc, Barcelona va ser l’epicentre de la cultura mundial. No. Vam passar de la carència a una mena d’excés lisèrgic. L’esclat d’una cultura d’efervescència adolescent va portar a una normalització de maduresa. Barcelona, actualment, no s’acaba culturalment. Podríem anar a un parell d’esdeveniments cada dia de nivell mitjà alt i de tota mena d’expressions. El passat ens va servir per ser el que som ara. I recórrer a la nostàlgia és negar un present ben viu.