Wilco, heroics al Poble Espanyol

Quan, l’any 2004, precisament al Poble Espanyol, van fer el seu primer concert en terres catalanes, Wilco acumulaven ja una dècada d’existència i havien firmat les tres obres per les quals més se’ls recorda: Being There, Summerteeth i Yankee Hotel Foxtrot. Els de Chicago, però, han actuat des d’aleshores a Catalunya en nombrosíssimes ocasions, i les victòries quasi sempre han estat inapel·lables. Aquest cop, però, en què Jeff Tweedy i companyia presentaven un disc que, de moment, no està editat en format físic (Cruel Country), no era pas tan fàcil guanyar sense baixar de l’autocar: Nels Cline, guitarrista solista, havia donat positiu de covid quan ja era a Sant Sebastià i la seva absència podia semblar impossible de pal·liar. La banda, però, a petició de Cline, va recórrer a la màxima d’“el xou ha de continuar” i va tirar endavant una actuació de dues hores en què la necessitat d’estar més concentrats que mai, la impossibilitat de recórrer al pilot automàtic ni que fos un sol instant i prescindir dels trucs més celebrats del guitarrista, com ara el solo d’Impossible Germany, van acabar jugant a favor en forma de concert imprevisible, excitant... i diferent.

El xou no va ser exactament com els que havíem vist de Wilco (major protagonisme del guitarrista i teclista Pat Sansone i un repertori una mica adaptat a l’ocasió) i va tenir moments –un magnífic final de concert centrat en Being There; set cançons noves que, a diferència del que sol passar en aquests casos, no van reduir ni un bocí la intensitat del concert...– que ens porten a concloure que, tal vegada, i malgrat les circumstàncies, el de dimecres va ser el millor concert de Wilco a Barcelona des de fa molt de temps.