Música

ALBERT GIL

MÚSIC

“Els músics, tots els artistes, estem obligats a sintetitzar la ràbia”

Barcelona va passar de ser una ciutat molt potent culturalment a convertir-se en un desagradable parc temàtic
Si vam començar a fer ‘rock-and-roll’, va ser per Chuck Berry i Sisa, que, almenys en el nostre cas, quallaven força bé

Tot i que la sortida d’un disc de commemoració del 40è aniversari de Brighton 64, banda més que representativa de l’escena mod barcelonina, és imminent, Albert Gil, tal com ja va fer el seu germà –i company de banda– Ricky a la primavera, no ha desaprofitat l’ocasió que li va brindar la pandèmia d’estrenar-se en solitari. El seu disc, de perfil intimista i amb algunes cançons que no havien trobat forat en cap dels seus projectes anteriors, s’anomena Plena Fragmentorum Cofini (Chesapik) i, malgrat la intenció del seu autor de no presentar-lo en directe, no mereix passar inadvertit. Gil, resident actualment a Mataró, ens atén en una cafeteria del carrer Tallers de Barcelona i aprofitarà l’estona que li queda fins a agafar un autocar de tornada per remenar, com ha fet sempre, les cubetes de discos de vinil d’aquelles botigues que, a Tallers, resisteixen estoiques el pas del temps.

Sense una pandèmia com la que estem vivint, existiria aquest disc?
L’aturada obligatòria de l’any passat, no només a mi, sinó a molta altra gent, ens va servir per fer coses que segurament no hauríem fet, potser perquè no hi havia més remei. No podíem sortir, ni interactuar... Així com hi havia qui sortia al balcó a cantar o va decidir fer concerts en streaming, jo vaig dedicar aquelles setmanes a compondre, que és el que més m’agrada de tot el procés musical. Vaig acabar amb un gruix tan bèstia de cançons, 25 temes a l’ordinador, que pràcticament no sabia què fer-ne.
Com s’explica, confinament a banda, aquesta productivitat?
Fer cançons és un ofici com qualsevol altre i, després de quaranta anys, puc dir que el tinc molt per la mà. Soc capaç de fer una cançó molt ràpidament: em ve la idea, la gravo en el mòbil i, una vegada a casa, ja amb la guitarra, començo a polir-la. Potser hi ha qui creu que només faig merdes, ja que, al capdavall, això és qüestió de gustos, però personalment tinc la sensació que he arribat a un bon nivell compositiu.
El seu germà, Ricky Gil, ens confessava al mes de maig que feia molts anys que tenia al cap fer un disc en solitari. És també el seu cas?
No exactament, ja que jo sempre he estat molt content del meu paper en les bandes en què he participat, sigui Brighton 64, Matamala o qualsevol altra. A mi el que m’agrada és compondre i, com que això ja ho feia, de “realitzat” ja m’hi sentia. Ara, però, fent també de cantant em sento una mica farsant, però estàvem en pandèmia i a casa no hi tenia cap altre cantant! Tot plegat ha estat una mica per accident.
Farsant, diu?
Sí, perquè cantar, com deia, no ha estat mai el meu objectiu. Un cop m’hi vaig posar, però, em vaig sentir prou còmode i en David Abadia, un amic que fa un temps es va incorporar a Brighton 64 i que, en el disc, toca el baix i la bateria, em va acabar d’animar.
Té la sensació que, en aquest disc, en l’aspecte emocional, se’l veu més despullat que mai?
Sí, el que he fet és treure’m la mascareta en uns temps en què tothom la porta. Sempre havia recorregut a un cantant perquè cantés les meves cançons i, en canvi, en aquest disc, el que he fet és cantar coses molt més personals que no tenien cabuda en cap altre dels meus projectes.
Aquesta mascareta que diu que portem és només per protegir-nos de la covid?
No. En això del rock-and-roll, per exemple, hi ha un excés de posa i molta impostura. El mite tan gastat del sexe, les drogues i el rock-and-roll, aquesta imatge de rockero dolentot i dur... Nosaltres, en algun moment, hi vam jugar, no diré el contrari, però sentia que ara era el moment perfecte de treure’s aquestes mascaretes i parlar de coses més íntimes que són importants, com poder abraçar la teva mare, de la qual parlo en una cançó. Aquest temps d’aturada i de no poder relacionar-te amb els amics o la família ens ha fet entendre el valor de les petites coses.
‘Quién nos iba a decir’ sembla una cançó directament inspirada en la pandèmia.
N’hi ha d’altres, però aquesta és la més evident, sí, ja que parla d’una ciutat buida i de coses que mai hauríem imaginat que podien passar en aquests temps de massificació turística. És l’extrem més bèstia del que jo vaig descobrir quan vaig començar a sortir per la ciutat: una Barcelona normal, provinciana, sense gaire gent ni tampoc massa aspiracions, en la qual els turistes eren benvinguts i estimats...
La hi va fer recordar, el confinament, aquella Barcelona?
Sí, una mica sí. Carrers buits, atmosfera neta, animals en llocs que no ho diries mai... Era una Barcelona en la qual fins i tot senties parlar català! Sentir parlar català a Barcelona, durant la pandèmia, va tornar a semblar possible, però ara torna a ser una idea que es va allunyant. La cançó és una mena de crònica d’una oportunitat perduda. Soc dels que van pensar: “Tant de bo això que ens ha passat ens serveixi per fer les coses millors.” Però és clar que caurem en els mateixos errors i tornarem al nostre ritme habitual. És una cançó trista perquè és derrotista, però en aquell moment, quan veies aquella altra Barcelona, o Venècia neta i Roma amb els monuments buits, va semblar que un altre model de ciutat podia ser possible.
Quan se’n va anar en orris, Barcelona?
En el moment que van nominar-la per als Jocs Olímpics, que són la més gran catàstrofe que li ha passat a la ciutat. Barcelona va passar de ser una ciutat molt potent culturalment a convertir-se en un desagradable parc temàtic.
No creu, però, que, al capdavall, s’idealitza aquella Barcelona preolímpica, amb carrers que era tot una aventura trepitjar i episodis com l’atracament al Banc Central?
La violència és el resultat d’una societat violenta i, en aquells moments, Barcelona ho era més que ara. De tota manera parlem d’una violència física, ja que ara hi ha molta més violència verbal, judicial... La violència, en tot cas, s’ha refinat. Jo, però, què vols que et digui? Trobo a faltar entrar a la plaça Reial i no saber si en sortiries, o carrers que ara ja no existeixen com el San Jerónimo, que era on ara hi ha la rambla del Raval. Fer un concert a la Barceloneta havent d’agafar la llum d’un fanal era una cosa fantàstica! Podríem haver quedat electrocutats, és clar, però el cas és que no hi vam quedar. És una mica com aquests parcs infantils en què no et pots matar ni que vulguis. Són fantàstics, sí, però també fan perdre el risc de viure, i amb Barcelona passa una mica el mateix.
En el disc hi ha un tema, ‘Cançó de protesta’, en què servint-se del ‘Won’t get fooled again’ dels seus admirats The Who, proclama: “No ens tornaran a enganyar.” N’està segur?
Ho intentaran sempre que puguin, això segur, de manera que la cançó és un cant desesperat. La vam gravar amb el Belda i el Conjunt Badabadoc, aquesta, als quals tinc molta estima i, com que a mi també m’agrada molt el reggae, volia tocar amb ells. És una de les cançons del disc que tenia en un calaix i la vam gravar a Lleida amb en David Esterri, Lo Pardal Roquer. Una experiència guapíssima.
És fill de l’advocat i activista antifranquista August Gil Matamala. Se n’escoltava, a casa, de cançó protesta?
Sí, i encara n’escolto. Si ara mateix em trobo un disc de Quilapayún o de Víctor Jara, per exemple, pots comptar que me l’acabaré comprant, tot i que és molt possible que ja el tingui. O d’Ovidi Montllor i Al Tall, també. Crec que els músics, tots els artistes, estem obligats a sintetitzar la ràbia, que és una cosa que amb Brighton 64,a Como debe ser, ja vam fer. Aquell era un disc de ràbia, frustració i denúncia. I en aquest hi ha cançons, també, que fan referència a moments d’aquesta mena, tot i que des d’un punt de vista més íntim.
‘Como debe ser’, gestat durant el judici del procés, era un disc polític amb cançons com ‘Juez y parte’ en què es rebel·laven contra “la inacció generalitzada del món de la cultura en general, i del rock en particular, davant d’aquesta mena de situacions”. Com el valoren, dos anys després?
Penso que vam fer el que havíem de fer, i estic molt content d’haver-lo fet. Tenim seguidors a Espanya i, per a alguns, va ser un daltabaix, tot i que també cal dir que, per a molts altres, no va ser cap sorpresa, ja que hi ha qui fa molts anys que ens coneix i sap perfectament el que pensem. Era un disc fet amb el fetge, amb unes lletres molt ben pensades i una bona portada i imatge de grup. Poques setmanes després de treure’l va arribar la pandèmia, però vam poder-lo presentar a Madrid, València... i va venir molta gent! Crec que aquelles cançons van ser un mirall en què molta gent es va veure reflectida. Era un disc valent, i un artista, almenys en algun moment de la seva vida, ha de ser-ho per ensenyar allò que pensa i sent.
Tornem a ‘Plena Fragmentorum Cofini’. Hi ha una adaptació de Sisa: ‘Coristes i numismàtics’, una de les perles de ‘La màgia de l’estudiant’.
Ho tinc tot, d’en Sisa! No sabria dir-te massa com vaig descobrir-lo, perquè a casa dels meus pares hi havia discos de Llach, Serrat..., els típics. Sisa, en canvi, devia ser un descobriment intuïtiu de l’època en què descobreixes la música que t’agrada. El meu germà i jo ens hi vam enganxar ràpidament. Vam comprar La màgia de l’estudiant, que ens va encantar, i, una miqueta més tard, Sisa & Melodrama. Ens vam fer tan pesats que vam obligar la meva mare a dur-nos al Zeleste del carrer Argenteria a veure’l en concert! Jo devia tenir 15 anys i el meu germà, en Ricky, 13. Veure en Sisa vestit amb un embut platejat al cap com si fos un dels personatges del Mag d’Oz va ser fantàstic, pura new wave. I si vam començar a fer rock-and-roll, va ser per Chuck Berry i Sisa, que, almenys en el nostre cas, quallaven força bé.
L’han arribat a conèixer?
Sí, sí... [riu] Jo, però, tinc la teoria que, als ídols, més val no conèixer-los, ja que tractant-los una mica es desmitifiquen. Preferiria no conèixer Pete Townshend [guitarrista i compositor de The Who]. I tampoc Paul Weller o Bruce Foxton, dels Jam, a qui vaig tenir davant dels nassos i vaig optar per no dir-li res.

Un cas molest

Una de les cançons de Plena Fragmentorum Cofini s’anomena Soc un cas molest. “Aquesta cançó parla d’una cosa que, a mi, en particular, m’ha passat en repetides ocasions, que és la d’adonar-me que gent que durant una època ens va seguir moltíssim, o que va començar amb nosaltres, tot d’una es posa a renegar de tot allò”, explica Albert Gil, orgullós i convençut d’haver obert camí amb Brighton 64. Llicenciat en belles arts, músic, escriptor, productor i DJ, Albert Gil (Barcelona, 1963), juntament amb el seu germà Ricky, va muntar l’any 1981 Brighton 64, puntal de l’escena mod a Barcelona. Més tard va formar part de Los Brigatones, Matamala i Chest i, durant més de deu anys, va dirigir la discogràfica Bip Bip Records, en què va descobrir grups com Dorian o Sidonie. Autor també de tres novel·les, l’any passat va publicar l’autobiogràfic Las cosas por su nombre (66 rpm Edicions).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia