Pablo Ferrández, un jove (30 anys) violoncel·lista amb una gran projecció internacional que la pandèmia va deixar en suspens mentre feia una gira amb la violinista Anne-Sophie Mutter i la pianista Khatia Buniatishvili, toca l’Stradivarius Lord Aylesford (1696) prestat per una fundació japonesa en ser escollit per un jurat presidit per Lorin Maazel. Dimecres va presentar-se a Torroella amb un programa vindicatiu de Rakhmàninov (amb peces del qual, fent-les dialogar amb altres de Falla, Granados i el seu admirat Pau Casals, ha realitzat fa poc un celebrat enregistrament ) culminat a la segona part amb una obra apassionant del compositor, tan qüestionat com a tal en vida seva: Sonata per a violoncel i piano en sol menor, op. 19.

Com la resta del concert, Ferrández va abordar la sonata de Serguei Rakhmàninov amb finesa i audàcia, però també s’hi va sentir poderosament la pianista Pallavi Mahidhara. No podia ser d’una altra manera i si hagués estat així hauria suposat una gran mancança interpretativa. Això perquè, de fet, el piano pràcticament és l’instrument dominant d’una peça que, al capdavall, va crear un pianista. De fet, és un regal enverinat per als pianistes, que, amb mil notes entre mans, s’hi han d’esforçar molt, mentre que els violoncel·listes tenen una línia melòdica meravellosa i, segons ha dit el mateix Ferrández, interpretar aquesta obra els pot ser molt plaent. Així ho va semblar i el plaer també va ser dels espectadors, sobretot en el tercer moviment, un extraordinari andante, que comença amb el piano d’una manera tan íntima com apassionada i que, amb l’entrada del violoncel, s’expandeix i arriba a un clímax poderós, fins a acabar suaument.

El concert ja va començar de manera deliciosa amb dues peces breus de Rakhmàninov: els dos minuts de l’adaptació per a violoncel i piano de la setena cançó del cicle Zdes’ Khorosho (compost el 1901, el mateix any que l’esmentada sonata, a partir de 12 poemes romàntics de Glafira Galina) i els cinc minuts de l’Elegia de les Peces de fantasia, una obra primerenca que el compositor va crear als 19 anys. La primera part va acabar amb una peça de maduresa de Beethoven, la Sonata per a violoncel i piano en la major, op. 69, que ofereix grans i belles possibilitats de lluïment per al violoncel·lista, cosa que Ferrández va aprofitar per demostrar un talent incontestable.