Cultura

Bertrand Tavernier

Cineasta

“Sento admiració per la gent que resisteix”

A cada pel·lícula descobreixo que la meva ignorància és més gran que els meus coneixements

Una trentena de llargmetratges rodats, premis en tots els grans festivals (Canes, Berlín, Venècia...) i films extraordinaris com La vida i res més, Hoy empieza todo, Un domingo en el campo, Al voltant de mitjanit o Llei 627 fan de Bertrand Tavernier (Lió, 1941) un dels més grans cineastes francesos en actiu. La seva trajectòria arrenca als temps de la Nouvelle Vague, i ens ha deixat obres notables a cada dècada des del seu primer llargmetratge, El rellotger de Saint Paul (1973). La Filmoteca li dedica un cicle que, amb el títol Bertrand Tavernier: el cinema i res més, recupera pel·lícules seves i clàssics francesos d'altres autors, tots triats per ell. Ahir ja va presentar dos dels títols a la Filmoteca, i avui comentarà el seu film Baralla (1981) i Macau, l'infern del joc (Jean Delannoy, 1942). A més, demà mantindrà un col·loqui a l'Institut Francès de Barcelona amb Esteve Riambau, director de la Filmoteca.

La curiositat és el motor que l'ha empès a explorar tantes èpoques, personatges i mons diferents?
La curiositat i la imaginació. Sempre he tingut ganes de descobrir, d'explorar coses que mai han estat filmades. Per exemple, hi ha poques pel·lícules sobre les guerres religioses, i trobo que les batalles no s'han filmat bé mai. Em va sorprendre saber que no hi havia uniformes, i, segons els historiadors, s'estima que un 30% de les baixes eren de companys d'armes. Això et porta a una manera de rodar les batalles: un enorme caos. Em mou la imaginació, el desig de comprendre, la necessitat d'aprendre més, no estar mai satisfet, no dir-me mai que ho sé tot. Els cineastes comencen el declivi quan pensen que ho saben tot. A cada pel·lícula descobreixo que la meva ignorància és més gran que els meus coneixements.
Amb la seva filmografia, tan extensa i variada, hi ha la intenció d'anar creant una mena de fresc del món?
No, hi ha algunes pel·lícules que les he fet per atzar. Mai hi ha hagut un pla. No es pot planificar una trobada accidental, conèixer algú, una lectura... Les ganes de fer una pel·lícula no poden ser planificades.
També el deu moure la seva voluntat...
És clar. Tinc ganes de fer una cosa diferent a cada pel·lícula. Però és una idea molt vaga. Per exemple, després de fer dues pel·lícules històriques seguides, una ambientada al segle XVIII i la següent al XIX, tenia ganes de fer una pel·lícula actual perquè estava cansat de buscar cases sense antenes de televisió, carreteres sense pòsters elèctrics... És tan esgotador trobar localitzacions, així que volia trobar un tema que es pogués rodar al carrer.
Ha rodat molts films d'època. Per què li agraden?
El repte és intentar ser contemporani de l'època que estàs filmant, això és el que m'apassiona: posar-me al lloc de la persona que vivia en aquell a època, mirar d'oblidar tot el que sé. Em dic que el personatge no té els coneixements que jo tinc, és això el que m'interessa. Per exemple, quan mira un moble, no pensa que uns segles després estarà en un museu, per a ell és un moble, un objecte normal en la seva vida quotidiana. En general, tenen un coneixement molt limitat de l'època en què viuen, exactament igual que l'espectador contemporani, i jo he d'integrar aquestes dues ignoràncies i intentar treure'n alguna cosa interessant. L'heroïna de La princesa de Montpensier [2010] no entén res, no sap per què hi ha aquelles guerres religioses, i l'espectador tampoc no les entén gaire.
Posar-se a la pell dels personatges i entendre els seus coneixements limitats, és una de les claus per afrontar qualsevol personatge?
La meva influència més gran és Stendhal i la seva manera de descriure la batalla de Waterloo a La cartoixa de Parma [1839]. El soldat que està allà al mig no entén res de la batalla que està vivint, i això em sembla apassionant. Evidentment, hi haurà historiadors que explicaran la batalla, i Bondarchuk va fer una pel·lícula sobre la batalla[Waterloo, 1970] que no està gens malament, però el personatge travessa una de les batalles més importants de la història sense saber mai que estan guanyant, sense veure res... És així que jo vaig rodar Capitan Conan, i tants altres moments del meu cinema, que es corresponen amb un sentiment que trobo apassionant. Així treballa el policia de Llei 627, o els mestres d'Hoy empieza todo
Per què molts dels protagonistes de les seves pel·lícules estan compromesos amb causes socials?
Sento admiració per la gent que intenta donar una mica de llum en els moments difícils. Faig moltes pel·lícules per admiració: pel comandant Delaplane [Phillippe Noiret] de La vida i res més, pels músics de jazz d'Al voltant de mitjanit, pel rellotger de Saint Paul... Sento admiració per la gent que resisteix a la dictadura, a l'oligarquia, pels que intenten fer bé la seva feina... Per damunt de tot, les meves pel·lícules són d'admiració.
Fa uns anys, en la Berlinale, quan va saber que era de Barcelona em va parlar de la meravellosa gastronomia que tenim...
Em recorda els menjars meravellosos que vaig compartir amb Manuel Vázquez Montalbán. Parlàvem de receptes de cuina i en vaig intentar alguna, però són difícils. La gastronomia i els vins tenen molts punts en comú amb el cinema. Els viticultors que fan un bon vi també lluiten contra la llei del mercat, contra el gust dels nord-americans, als quals agrada el sabor molt ensucrat, perquè estan acostumats a la Coca-Cola; afegeixen al vi falses aromes de fruita... Però hi ha gent que resisteix, arreu d'Europa, com mostra el documental Mondovino. I a molts llocs hi ha cineastes que guarden l'ànima del seu país: a Espanya, Itàlia, Romania, l'Iran...
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.