Cultura

cinema

documental

La ‘rapera' afganesa

La iraniana Rokhsareh Ghaem Maghami obre el DocsBarcelona amb ‘Sonita', el retrat d'una jove refugiada que es rebel·la contra el seu destí cantant ‘hip-hop'

“Veure com es venia una noia per 9.000 dòlars em suscitava
un debat interior sobre què fer”

Nou mil dòlars. Aquest és el preu pel qual la mare de Sonita tenia planejat vendre-la en matrimoni (ella en diu “seguir la tradició”). Només així es podria casar el seu germà, que havia de pagar una quantitat similar a una altra família. Però Sonita, una refugiada afganesa que viu a Teheran, és una noia rebel, lluitadora i plena d'energia, que somia convertir-se en una estrella de la música rap. En un passaport imaginari, que dibuixa amb les seves companyes, es declara filla de Michael Jackson i Rihanna.

La cineasta iraniana Rokhsareh Ghaem Maghami explica la seva història en el documental Sonita, que avui inaugura el festival de cinema documental DocsBarcelona. La mateixa directora assistirà a la projecció a l'Aribau Club (19.30 h), i participarà en un col·loqui amb el públic.

“Vaig conèixer Sonita en una organització que té cura de refugiades afganeses i d'entrada no tenia la intenció de fer una pel·lícula”, explica la cineasta a aquest diari. “Però a mesura que la vaig anar coneixent, anava pensant com podia ajudar-la. La vaig posar en contacte amb el món de la música, i em vaig adonar que tenia talent i molta ambició, tot i que les noies en aquesta situació normalment no tenen somnis.”

Finalment va decidir fer un documental sobre Sonita: “Em va semblar interessant aquest xoc cultural entre el rap i les tradicions afganeses. Pensava d'entrada fer una pel·lícula més fosca, sobre aquestes noies en una situació il·legal, sense esperances ni mitjans.” Però la figura de Sonita ho il·lumina tot, i n'ha acabat sortint una pel·lícula que fa plorar, però també riure, i que ha guanyat importants premis a Sundance (del públic i gran premi del jurat) i altres festivals.

Moviment rap a l'Iran

Poca gent s'imagina que es canti rap a l'Iran però, segons la cineasta, “hi ha un moviment de rap underground que en part també va inspirar la noia a fer crítica social a través d'aquesta música”. Quan la mare ve de l'Afganistan per emportar-se-la i casar-la amb un desconegut, el rap es converteix en una eina inesperada per resistir. Això sí, amb el suport de la cineasta. La pel·lícula planteja dubtes ètics sobre si el cineasta ha d'interferir sobre la realitat quan es roda un documental. “Quan va arribar la mare per emportar-se Sonita, d'alguna manera em vaig alegrar, em vaig dir: «Mira, ja tinc situació dramàtica!»”, confessa la cineasta. Però al mateix temps: “Estava molt preocupada, em preguntava què havia de fer.” “D'una banda, interferir era d'alguna manera posar fi a la pel·lícula, matar la història. Però, a la vegada, presenciar aquesta brutalitat, veure com es venia una noia per 9.000 dòlars, suscitava un debat interior sobre què fer. Tampoc volia aparèixer com la salvadora. Fins i tot dubtàvem de si la mare no estava jugant amb nosaltres per tal de treure'ns diners.”

Però tenien poc temps: “Al final vaig decidir actuar”, explica. Van pagar 2.000 dòlars a la mare per guanyar uns mesos i la van ajudar a produir un videoclip amb un tema que tracta precisament sobre la venda d'adolescents. “No sé fins a quin punt la meva pel·lícula pot canviar la societat, ho dubto, però sí que és veritat que el vídeo de la cançó de Sonita s'ha fet popular entre els joves afganesos, i fins i tot unes noies en van interpretar una versió en un concurs musical a la televisió.”

Rokhsareh Ghaem Maghami explica: “A l'Iran, un 25% de cineastes són dones; fer cinema al meu país és difícil en general, per culpa de la censura i el control ideològic.” Molt pitjor va ser a l'Afganistan: “Va ser perillós per a mi cada dia de rodatge; no sents que hi hagi un govern allà, és un gran caos.” Aquest caos i les guerres han empès milions de persones a fugir del país: “Hi ha dos milions de refugiats afganesos a l'Iran, que van arribar en diferents fases. Els que s'han quedat al nostre país són molt pobres, viuen en una situació molt precària. Els més rics han anat a altres països.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.