André Bazin diferenciava els cineastes que creien en la realitat i els que creien en la imatge. El crític francès definia per imatge tot allò que s'afegia a la realitat per manipular-la. En el cinema actual hi ha alguns cineastes que no creuen ni en la realitat ni en la imatge, sinó en la hipertròfia visual. A França Jeunet i Caro, a Itàlia Paolo Sorrentino i a l'Estat espanyol Álex de la Iglesia.

Jaco van Dormael és un d'aquests cineastes i El nuevo nuevo testamento en seria un exemple, si no fos per alguna troballa que l'aparta del mercantilisme visual. La clau de l'èxit i del fracàs d'El nuevo nuevo testamento és el tema. Dormael s'inventa un nou Déu, el posa al costat d'una deessa catatònica i hi afegeix una filla sensible. Déu és el culpable de tots els mals i la seva filla està disposada a trobar la gràcia sumant sis apòstols a la nòmina dels que prediquen la bona nova evangèlica.

Sota aquesta premissa, Buñuel hauria fet un gran film irreverent i insolent. Van Dormael no ho fa. L'encert radica en la forma desacomplexada amb què tracta el tema, el fracàs, en la incapacitat per aconseguir escandalitzar.

La lògica utilitzada és la de l'absurd controlat. Hi ha un principi d'inversemblança que permet que una apòstol pugui fer l'amor amb un goril·la o que un home que sap que li queden 62 anys de vida es converteixi en un eficient suïcida salvat pel poder de l'atzar. Tot plegat pot carregar per acumulació d'idees, pot resultar indignant perquè força l'originalitat, però també pot resultar simpàtic, ja que la bretolada és tan innocent que, fins i tot, li podem acabar agafant un cert afecte.