Cultura

D'Ara i Aquí

maria palau

Fotografiar per comprendre el món

Ferran Freixa (Barcelona, 1950) no se sent gens còmode amb el ritme estressant de la fotografia actual. Hi ha pressa per mirar, pressa per disparar, pressa per oblidar i pressa per tornar a començar el mateix cicle estèril. Per a un fotògraf com ell que, per sobre de tot, entén la fotografia com un mitjà d'aprenentatge del món, invertir en temps és imprescindible. Contemplar i planificar són els ciments del seu projecte artístic. Freixa pot dedicar dies a la recerca de localitzacions i més i tot a estudiar el raig de sol precís que esquitxa la façana d'un palau renaixentista o el millor angle d'una ombra que reforça el cos del plec d'unes estovalles. Senzillament perquè per ell una càmera fotogràfica és tan sols una eina i l'important és la idea, la mirada, l'actitud.

Freixa és un fotògraf de detalls. De detalls impregnats d'eternitat. No hi ha manera de datar les seves fotografies sense xafardejar les cartel·les. I així i tot les dates tenen una importància molt relativa. En el fragment d'una ruïna romana o de la barana d'un vaixell, ens desvetlla un món de matisos que protegeixen una punyent i infinita melangia. No hi ha mai acció humana en les seves imatges, com a molt la suggereix de manera misteriosa. El seu és un art de la solitud, de la calma, del silenci. Els seus espais sense gent fan despuntar tot el que passem desapercebut de l'arquitectura. Freixa ens capbussa en el quotidià i en l'ordinari des d'una altra dimensió més pròxima a la poesia que de res més.

Com a autor cabdal de la fotografia contemporània catalana, fa dos anys va rebre un merescut reconeixement amb una antològica al centre d'art Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat. Quatre dècades de creació artística es van desplegar en una selecció d'un centenar llarg de fotografies. Freixa se'ns va imposar com un fotògraf amb una trajectòria molt coherent, amb poques variacions, fidel a les lògiques de la fotografia analògica i al blanc i negre com a custodi d'unes atmosferes, enemic dels muntatges, obstinat pel pas del temps i els seus efectes i afectes en els espais naturals i construïts.

D'aquell projecte n'ha germinat una mostra itinerant que passarà l'estiu, fins a l'1 d'agost, a la galeria Michael Dunev de Torroella de Montgrí i, ja al setembre, amb una versió diferent i més àmplia, viatjarà al Tinglado 1 del Port de Tarragona. Dunev, que a més de galerista també és fotògraf, ha fet la selecció, adaptada al seu preciós espai i prioritzant, d'entre totes les sèries, aquelles que amb uns ulls desbocats mai no es podrien fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.