Música

DISC

david castillo

Fantasia o afectació?

Explica la llegenda que gairebé dins un somni astral, Jon Anderson va conèixer Chris Squire una nit al neguitós barri londinenc del Soho el 1968. Tots dos militaven en la bucòlica i addictiva psicodèlia de l'època, captivats pels primers indicis electrònics i per tota mena de faules rurals. Com tots els avantguardistes tenien ànsies de revolució i de cercar feligresos per a la seva parròquia. De seguida, es van sumar cèlebres músics a la seva aventura i el que havien de ser uns intents de transformació va esdevenir un dels sons més ambiciosos –també ampul·losos– del panorama i una banda de causaria furor durant els anys setanta, pràcticament fins a l'eclosió del punk i del reggae, que els considerarien responsables del desgavell estètic provocat. No hem d'oblidar que va ser el teclista històric dels Yes, Rick Wakeman, qui va intentar vetar l'entrada dels grups punks a la seva discogràfica d'aleshores. En perspectiva, però, els defectes del grup resulten irrellevants davant la voluntat de perfeccionisme, de superar la lletjor del rock i per intentar que cada instrument sonés, que tingués forma més enllà del soroll i el volum estrident.

Alguns crítics consideren els primers anys dels setanta com els més importants dins la longevitat de les jazzístiques formacions dels Yes. Així, del 1972 procedeix el potent directe, Progeny: Seven Shows from Seventy-Two, que recreava Close to the Edge, un dels discos més inspirats de la banda sota les lectures de Hermann Hesse, líder de la pau i la fantasia. Als esmentats Anderson, Squire i Wakeman, la formació tenia dos virtuosos més de llarga vida: el guitarrista Steve Howe i el bateria Alan White, que ja havia participat en discos de personatges tan il·lustres com George Harrison, John Lennon i Frank Zappa. També hi havia peces dels posteriors discos de Wakeman en solitari, que s'acabava d'incorporar a una formació concebuda amb ambició, és a dir, amb aquell tòpic de supergrup de l'època.

El resultat es deixa escoltar perquè no abusaven tant, com ho van fer després, de les improvisacions i els solos inacabables. Les peces estan recuperades de concerts de la gira pels Estats Units i el Canadà, i amb composicions dins l'anomenat rock simfònic exposat a Fragile i Close to the Edge. El disc és equiparable al celebrat directe en format de triple LP Yessongs. L'afectació que els va caracteritzar és present, però només per sentir la veu angelical en falset de Jon Anderson ja paga la pena pujar al cel. Una estoneta, si més no.

Progeny: Seven Shows from Seventy-Two
Yes
Discogràfica: Rhino i Warner


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

societat

XXIX Mostra de Teatre d’Instituts Públics de la demarcació de Girona

blanes
art

Els artistes catalans de tots els temps, junts en un diccionari en línia

barcelona
Cultura

Pas endavant pel futur Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà

Montblanc
ART

El Festival Vadart torna amb més art, música i enologia

Vilajuïga
Bernat Salvà
Periodista i escriptor

“Un llibre de viatges pot tenir la complexitat de la vida mateixa”

Barcelona

Torna el boomerang, l’espai musical inclusiu a la Mirona

salt
música

Eduard Costa publica l’enèrgic ‘Ben amunt’, el primer disc signat amb el seu nom

sant pol de mar
Novetat editorial

Jaume Planas dissecciona la fauna local d’un barri com n’hi ha tants

blanes
Música

Empúries acull un concert de músics exiliats

L’Escala