cultura

Mirador

L'home que no va tocar res

La mort de Pitxot també treu a la llum
els beneficis i inconvenients de situar-se
a l'ombra
dels genis

L'agost de 1972, Salvador Dalí va visitar Antoni Pitxot al seu taller de Cadaqués. Va mirar amb atenció els seus quadres i, en acabar, li va oferir la possibilitat d'exposar-los al seu futur Teatre Museu. Aquests fets han estat àmpliament difosos aquesta darrera setmana, arran de la recent mort de Pitxot als 81 anys. Per molta gent va ser el punt de partida d'una sòlida amistat. Tots dos van treballar en la creació del Teatre Museu. Pitxot va estar al costat de Dalí en els moments de solitud i malaltia del vell artista.

Penso, però, que la mort d'Antoni Pitxot també treu a la llum un gran tema sobre els beneficis i inconvenients que comporta situar-se a l'ombra dels genis. Quan acabava de complir 40 anys, Pitxot va veure com la seva obra ocupava un espai permanent al segon pis del Teatre Museu Dalí. Probablement, avui molts estem acostumats a veure les “pedres de Pitxot” al segon pis del Museu de Figueres, però no ens hem posat a pensar què suposava que algú com Dalí cedís una part del seu museu a un jove. Si pensem el fet des de la distància, veurem que va ser una decisió curiosa i rellevant. Dalí deia que la pintura de Pitxot era l'essència d'una certa idea de com allò ultralocal –la fixació en un únic paisatge, sublimat i transformat– podia ser un camí per assolir la universalitat. L'egocentrisme de Dalí no s'havia caracteritzat per la generositat, per promoure l'obra o per fomentar la idea de futurs deixebles. L'any 1974, Dalí estava més que consagrat i el gest de donar espai a l'altre podria haver estat aprofitat per Pitxot per obrir-se un ampli camí en el mercat internacional. Per què Antoni Pitxot no va aprofitar el gest per projectar-se com el gran deixeble de Dalí? Per què va continuar centrant-se en l'estricte àmbit empordanès?

Probablement totes aquestes preguntes són complexes i sobretot per als que hem mirat des de la llunyania l'univers dalinià. La gent propera a Pitxot parla d'ell com d'un home discret i gens vanitós. Malgrat tenir una exposició permanent en un espai visitat per milions d'espectadors no va buscar-ne la projecció. Va tenir algun reconeixement merescut –la medalla del mèrit artístic de Belles Arts– i un col·leccionista italià va comprar una part de la seva obra. El nom de Pitxot no ocupa, però, cap lloc dins de la bibliografia internacional sobre l'art contemporani i no s'ha dut a terme cap treball crític a fons sobre la seva obra. El més curiós de tot és que en la majoria d'entrevistes Pitxot no volia parlar d'ell mateix com a artista, sinó només de la seva amistat amb Dalí i dels processos creatius del seu mestre. Algú pot pensar que la història de Pitxot és el paradigma de la vida d'un individu eclipsat per un gran artista o, simplement, per la certificació de com els grans artistes creixen i moren tan idolatrats que es tanquen en ells mateixos. Per altra banda, m'agradaria pensar que la història de Pitxot és també la història d'una admiració tan forta que porta el deixeble a una fidelitat extrema cap al mestre. Té alguna cosa de història mítica oriental. Més enllà del valor que amb els anys atorguem a la seva pintura, l'obra més gran de Pitxot no va consistir a preservar la memòria de Salvador Dalí. En un recent treball acadèmic de final de grau, escrit per Carla Tubau i presentat a la Facultat de Lletres de Girona, he trobat una revelació molt clarificadora explicada pel mateix Pitxot. En una entrevista explica que quan el conseller Max Cahner li va demanar que nomenés un director per al museu va assenyalar Antoni Pitxot. Havia de ser ell perquè “no volia que el director fos un gestor, sinó una persona que no toqués res del que Dalí va fer”. Pitxot ho va tenir molt clar i no va tocar res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Xavier Aliaga
Novel·lista

“Necessito passar-ho bé quan escric, provar coses”

Barcelona
LA CRÒNICA

Rebobinar és de nostàlgics

Música

Madonna fa ballar un milió i mig de persones a Copacabana

rio de janeiro
arts escèniques i música

El Límbic atrau 21.000 persones a Santa Coloma de Gramenet

barcelona
Ramon Coll
Arqueòleg. Autor d’ ‘El santuari ibèric de la cova de les Encantades del Montcabrer’

“La cova de les Encantades és l’únic santuari dels laietans”

PREMIÀ DE MAR
MÚSICA

Documenten les intèrprets no vocalistes de les formacions de ball dels anys 30

GIRONA

Un concurs de curtmetratges amb mòbil al festival de cinema de Blanes

blanes
patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona