crònica
Quin tip de picar de mans
La gent del Festivalot l'anunciaven com un dels concerts més festius del cartell, amb pares, mares, nens, nenes, avis, tiets i fins padrins i renebots i cosins de tercer grau corejant plegats allò de “Jo que sóc més català que les anxoves de l'Escala”, i s'ha d'admetre que tenien raó: Els Catarres van convertir ahir la platea del Teatre Municipal en un envelat de festa major, “la gran festa de la família” que promocionaven els organitzadors. Amb les entrades exhaurides feia setmanes, el grup d'Aiguafreda va posar-se el públic a la butxaca com aquell qui diu sense esforç, perquè té un mèrit considerable il·luminar un teatre vuitcentista de llotja solemne amb tanta cridòria de mainada i tant de picar de mans sense posar-hi a penes ganes, amb declaracions mínimes entre cançó i cançó, justet per anunciar el títol de la següent, i vinga, tornem a picar de mans. No feia falta més, tot s'ha de dir. Les cançons d'aquesta banda es defensen tan bé soles, que els pares, els nens i els tiets en feien prou de sentir els primers acords per rebre amb xiscles d'alegria Tintín, Sota la llum del sol, El teu cor és un tambor i, és clar, la Jenifer, que ja és com de la família. Alguns pares, i no pas pocs, inflamats d'emoció i a falta d'encenedors, balancejaven enlaire els fills més petits com si exhibissin trofeus. Estampa magnífica que exemplifica l'entusiasme quasi de sacrifici ritual que embargava els presents.
El concert dels Catarres, que obria el programa del Festivalot, va permetre experimentar a escala concentrada el que de fet es va escampar festivament per tot el centre de la ciutat, inundat de famílies amb cotxets de mainada anant de les actuacions de la Lali Rondalla o de Little Swing, a la plaça Independència, fins al Quartet de Violes del claustre de la Mercè. El Festivalot certament va fer una estrena feliç. I avui encara continua amb Els Amics de les Arts –els pares de l'invent–, Guillamino o els Bitels per a nadons. A gaudir-ne, família.
