Destí incert, a escena

Joan Sales va batallar durant dècades reescrivint la novel·la en què feia una aproximació a la seva experiència com a soldat al front d'Aragó. Molt abans de la traducció a l'anglès, que la va situar com una de les deu novetats més interessants a les llibreries angleses segons un prestigiós rànquing, el director Àlex Rigola sabia que era un material escènic molt valuós. Com amb Dostoievski –Joan Sales n'era un entusiasta i es va atrevir amb el repte de traduir i editar Els germans Karamàzov–, les seves parts dialogades funcionen directament a escena. Incerta glòria es representarà a la Sala Petita del TNC, del 20 de maig al 14 de juny.

El director, que ha trigat tres anys a fer la dramatúrgia –“és un procés traumàtic, perquè has de prescindir de personatges, vivències i reflexions per poder concentrar l'acció”–, volia dur-la a terme per completar el material escènic que li corria per les venes des de petit: el seu avi, soldat de la lleva del biberó que va entrar en combat al front de l'Ebre, molts estius li explicava, per capítols, les vivències des de la trinxera fins als camps de concentració d'Argelers. D'altra banda, la seva àvia li explicava què representava viure a Barcelona, a la rereguarda, durant la Guerra Civil.

Incerta glòria dóna les claus del context de la guerra i les seves vivències en diversos llocs i també parla del sentit de la vida d'uns nois que tot just s'endinsaven en la joventut. Rigola admet que Sales fa molt d'èmfasi en el sentit religiós i que la seva adaptació és més laica. “Però hi ha coincidències, perquè ara estic en l'equador de la vida, i això fa que em comenci a fer preguntes com les que es feien aquests personatges, que són més joves, però que estan vivint una situació extrema.” Per això, aquesta adaptació vol captar l'ànima de la novel·la remarcant la vida, la mort i l'amor.

Joan Sales planteja una història que va entrellaçant personatges i va canviant la veu del narrador. Aquest punt permet a Rigola plantejar cada part de la trama amb uns colors molt diferents: l'arrencada és coral, àmplia, amb múltiples accions que ressonen a escena, entre la narració i la representació (simbòlica o provocadora, segons el to del personatge). La segona és un quadre tancat, pràcticament com un monòleg. I, finalment, la tercera part torna a tenir una certa coralitat en una mena d'àpat amb els membres de la brigada i les seves dones. Com un dinar de Nadal (en un front fred, que no està en perill de combat imminent) que es torçarà i que permet donar-hi un aire tragicòmic. Aquests canvis de quadre i aquests salts de personatges permeten establir un paral·lelisme amb la maratoniana 2666, que el mateix Àlex Rigola va dirigir a partir de la novel·la pòstuma de Roberto Bolaño. De fet, Rigola confia, “si hi ha pressupost”, a poder completar la representació (que superarà les tres hores, comptant les pauses) amb una instal·lació que podria evocar la seqüela de Sales, El vent de la nit.

El nexe d'Incerta glòria són tres amics orfes: Lluís (Nao Albet), Graells (Marcel Borràs) i Juli Soleràs (Pau Roca). No s'han pogut desenvolupar amb normalitat durant la infància i, quan estan a punt de celebrar l'esclat de la joventut, la guerra els torna a barrar el pas i a condicionar-los la vida. D'aquests tres protagonistes, Soleràs no fa de narrador en cap moment, sinó de motor de la vida de tots els altres. Per Rigola, és un personatge inquietant que tan aviat fa por com pena: “És una màquina de pensar capaç de catalitzar els seus pensaments també en els altres.” El tercer narrador d'Incerta glòria és la Trini (Mar Ulldemolins), que entra en joc per les cartes que va enviant; a escena les escriu verbalment, a través d'un intens monòleg. Soleràs, doncs, sense necessitat de marcar el ritme de l'escena com a narrador, es converteix en el catalitzador del muntatge, juntament amb la mateixa guerra, que els condiciona a tots alhora.

Actuació coral

En el repartiment hi continua havent els actors talismà del director, habituals en els darrers muntatges: Andreu Benito i Joan Carreras. S'intueix que són uns personatges amb un món interior profund, però que només s'insinuarà en la posada a escena. El ballarí Toni Mira –que, superats els 50 anys i després de dues operacions a les espatlles, deriva cap al camp de la interpretació en sèries i també en teatre–, ofereix una qualitat de moviment incontestable per construir un militar pragmàtic, positiu i que amaga la mala consciència per alguna mort estúpida i innecessària.

Sales tenia clara l'opinió sobre les tropes anarquistes. I ho va deixar clar en el llibre. A escena, també hi apareix tangencialment, com la lectura de Sales sobre les conseqüències de la guerra en la religió catòlica. Però a Rigola el que li interessa és, amb aquest material del passat, poder plantejar aspectes “ètics d'avui; trobar els referents del present” en aquesta història d'un passat comú silenciat per una generació. Espectacles com ara Homenatge a Catalunya / Homage to Catalonia (2004), Entrañas (2005) i Soldados de Salamina (Romea, 2006) en són bons exemples, des del document d'Orwell desenganyat pels comunistes que culpa de la derrota dels milicians internacionals fins a l'adaptació de la novel·la de Javier Cercas que trenca amb la mirada victimista de la República.