Llibres

OVIDi, la discografia

guillem vidal

La fera, la samarreta i el coral romput

Com passa amb tants altres artistes de la Nova Cançó a qui caldria reivindicar amb una mica més d'obstinació, adquirir la discografia completa d'Ovidi Montllor demana perseverança. Tot i que d'àlbums com ara Un entre tants (1972), Crònica d'un temps (1973) o el directe a l'Olympia parisenc (1975) se n'han fet reedicions més o menys recents, alguns dels seus últims (Bon vent i barca nova, 4-02-42, o Ovidi Montllor diu Coral romput) t'aboquen directament als caixons de les botigues de vells discos de vinil.

Peces absolutes de col·leccionista, les tres primeres referències –dos EP i un disc senzill editats per Discophon entre 1968 i 1971– inclouen ja algunes de les cançons més populars d'Ovidi. És el cas, és clar, de La fera ferotge, un d'aquells driblings a la censura propis de l'època i que, després d'un avís en forma de so de mirlitó, carregava pràcticament per igual contra el sentit d'ordre del règim franquista i l'acomodament de les classes mitjanes “de la platja, la torre o els hotels”. Dels arranjaments de Gola seca se n'encarrega Pi de la Serra –l'home que va presentar Ovidi a qui esdevindria la seva mà dreta fins a l'últim dels seus dies: Toti Soler– i Joan Fuster escriu el text de la contraportada, tot subratllant la perícia de l'alcoià per “reduir la còlera a mots i a melodies sense èmfasi, sense truculència i sense espasmes, i alhora mantenir-la enèrgicament incisiva”.

Ja en format LP, Un entre tants –amb quatre cèlebres retrats d'Ovidi, obra de Pilar Aymerich, en portada i una caricatura de Perich en contraportada– començava a evocar, mitjançant el títol del disc, la poesia de Vicent Andrés Estellés. Un disc insurgent, deliciosament instrumentat per Pi de la Serra i amb cançons que esdevindrien de primer ordre en la discografia de Montllor com Perquè vull (culminada amb un punyent vers final: Tot comença en un mateix). A Crònica d'un temps, Ovidi ja es posava de ple a adaptar Estellés (un dels poetes catalans més musicats, tot i que ben pocs amb l'èmfasi i potència d'Ovidi, que aquí cantava El vi i Prediccions i conformitats) i prenia els serveis, per a la composició d'alguns temes, de motors de l'òrbita laietana com Víctor Ammann i Xavier Batllés.

Un punt i a part en l'obra d'Ovidi es mereix, sens dubte, A Alcoi (1974), que resumint-ho pel broc gros vindria ser el seu particular Verges 50, tot i que publicat sis anys abans que el disc de Llach. Enregistrat ja amb Edigsa, afegia Pere Quart i Espriu al ja habitual Estellés en la nòmina de poetes i homenatjava el seu Alcoi natal amb cançons com l'entendridora Homenatge a Teresa (“Com un record d'infantesa sempre recordaré la Teresa, ballant el vals”) o la també molt popular Les meves vacances, amb un incisiu Toti Soler a la guitarra i un dels eufemismes més brillants del seu currículum: “Em creureu mort, jo no hauré mort. Faré vacances.” A Tot explota pel cap o per la pota, d'altra banda, emprava una altra consigna 100% Montllor: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.” Dissenyada pel seu bon amic Toni Miró, la portada evocava l'antiga indústria paperera d'Alcoi per mitjà d'una coberta de cartró.

Editat poc després i coincidint, ja, amb l'època en què Ovidi protagonitzava alguns dels seus films més coneguts, A l'Olympia deixava constància del seu debut l'any 1975 a l'històric teatre parisenc, on anys abans ja hi havien gravat Raimon i Llach (a més de Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet, que també en l'any de la mort de Franco publicarien el seus A l'Olympia particulars). Disc de referència en moltes prestatgeries d'arreu dels Països Catalans, incloïa renovades adaptacions de La fera ferotge o Sí senyor.

Després d'un recopilatori –Lluita i compromís– compartit amb Pi de la Serra i Raimon, els discos d'Ovidi incidirien en la seva vessant més poètica. Deia –no pas recitava, com assenyalava Fuster en la contracoberta– Salvat Papasseit, l'any 1976, i feia el mateix, tres anys després, en format doble LP i ja amb Ariola, amb la poesia d'Estellés (que feia només uns mesos havia estat distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes). Entremig, De manars i garrotades també incloïa Estellés i Papasseit, així com temes propis com la imprescindible La samarreta (“Jo sóc fill de família molt humil. Tan humil que d'una cortina vella una samarreta em feren: vermella. D'ençà, per aquesta samarreta, no he pogut caminar ja per la dreta”) i una sucosa adaptació de música popular valenciana.

Fruit, finalment, d'una època en què el nou règim havia relegat Ovidi en un immerescut ostracisme, Bon vent i barca nova (1979) i 4-02-42 (1980) amaguen grans temes com La cançó del cansat, Tot esperant Ulisses i, amb lletra d'Estellés, M'aclame a tu. Es pot dir que ja no el van deixar, a partir de llavors, gravar més discos, però Ovidi no deixaria mai de fer cançons.


les meves vacances

Tot ben senzill

i ben alegre.

Em creureu mort.

Jo no hauré mort.

Faré vacances!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cinema

DocsBarcelona, documentals que destrueixen els estereotips

barcelona
cinema

Una nova generació de simis regna al planeta Terra

Barcelona
Patricia López Arnaiz
Actriu

“Deixar les víctimes soles és una forma d’agressió”

Barcelona
Mireia Freixa
Historiadora de l’art

“El patrimoni només es preservarà si la gent se l’estima”

Terrassa

Isabel Vila, la primera sindicalista i pionera de l’educació femenina

Girona
Crítica

L’encís de Bulle Ogier

Fenosa, l’escultor de la natura

El Vendrell
cinema - comèdia

Tres generacions de dones unides per la tragèdia

cinema - Animació

Viatge d’una nena xinesa amb parada a Berlín