Cultura

Crítica

teatre

Cantar, dormir, potser somiar

King Size, el títol de l'espectacle amb què Christopher Marthaler ha tornat al Temporada Alta, ho anuncia: un llit de grans dimensions és a l'escenari amb una decoració floral en les parets empaperades. Domina el color blau. Es dóna per fet que és l'habitació d'un hotel, però amb més armaris dels que sol haver-hi. A l'inici, del llit s'aixeca un home que canta mentre es vesteix abans d'asseure's davant d'un piano situat en un lateral. Bendix Dethleffsen comença a tocar (i no ho deixarà de fer durant la resta de l'espectacle) quan un altre home (el cantant Michael von der Heide, un habitual del món de Marthaler que també pot concursar al festival d'Eurovisió) i una dona (Tora Augestad, una imponent cantant noruega) fan el llit. Són treballadors de l'hotel? De cop, s'estiren al llit, sense tocar-se. Potser s'adormen? Potser somien? No deixen de cantar. De tot: des de lieder romàntics alemanys fins a àries barroques angleses, de cançons populars franceses a temes dels Jackson Five. Encara hi ha un altre personatge: una dona gran (Nikola Weisse, quina presència!) que entra i surt de l'habitació amb una gran bossa (com una exalcaldessa olotina i de la qual pot sortir-ne qualsevol cosa, com ara uns spaghettoni) i que tant pot muntar amb dificultats un faristol, sense cap partitura, com obrir la porta d'un armari on hi ha tancada una cançó alpina.

Christophe Marthaler, reformulant el vodevil, posa en escena un artefacte teatral que, situant-nos en un lloc incert, vol suscitar emocions i records. Tota cançó és evocativa. I l'expressió d'un imaginari que s'acorda més amb el desig que amb la realitat. Potser per això hi ha la sensació que tot se somia. A King Size hi ha un aire malenconiós, en relació amb el fet que la felicitat pertany als somnis o a les cançons, i una ironia desbordant que acaba retornant a la malenconia. Perquè, malgrat la presència dominant d'un llit, una parella no es toca. I si ho fa, sembla enrampar-se. El llit simbolitza l'erotisme, però no hi ha contacte ni comunicació, si no és, potser, a través de les cançons. Al llit, de fet, també es dorm i se somia i, per tant, s'activa l'inconscient, el de cadascú, un món íntim insondable. Tot i que, a la vegada, a través de les cançons, Marthaler també podria invocar un inconscient col·lectiu.

La ironia a King Size es muda en absurd. En tot cas, Marthaler es permet un joc on tot és possible, com ara que algú tregui el cap de sota al llit per cantar una ària barroca mentre intenta arribar a les fulles d'enciam que la dona gran treu de la seva bossa. Genial. Aquest muntatge demana disfrutar dels instants sense buscar-hi continuïtat. Tanmateix, la llibertat (que és la seva, que és la nostra) no exclou la precisió: del ritme, de la gestualitat i dels moviments escènics. Marthaler n'és un mestre.

King Size
Director: Christoph Marthaler. Theater Basel
Temporada Alta, El Canal, 14 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.