assaig
Pau Casanellas
Les presons de la Transició
El pas del franquisme a la democràcia parlamentària és segurament un dels períodes de la nostra història recent que ha estat més tergiversat i sobre el qual s'han produït més oblits. Un d'aquests buits és el que intenta cobrir, de manera especialment rigorosa, el llibre de César Lorenzo Cárceles en llamas. El movimiento de presos sociales en la Transición. A partir principalment del fons arxivístic de la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL) conservat a La Ciutat Invisible, de documentació judicial i d'entrevistes a alguns dels protagonistes dels fets, el volum traça la història de les protestes protagonitzades aquells anys pels presos condemnats per delictes comuns, i ho fa anant molt més enllà de l'espectacularitat d'alguns dels episodis narrats (motins, autolesions, vagues de fam, tortures, fugues), per parlar-nos de l'articulació d'un moviment social amb una identitat pròpia: la de presos socials –no únicament comuns– que es consideraven víctimes de la dictadura i d'una societat que els privava de recursos i d'oportunitats.
Així, amb el rerefons del malestar acumulat per les dures condicions de reclusió i fruit de la decepció suscitada per l'exclusió dels presos de delicte comú del decret d'amnistia –en realitat es tractava d'un híbrid entre indult i amnistia– del juliol del 1976, la metxa de la protesta va prendre en diversos centres penitenciaris.
Creació de la COPEL
Després d'un motí a Carabanchel a finals de juliol, es va estendre un ampli moviment de protesta que des de finals del 1976 i principis del 1977 es va coordinar en el marc de la COPEL, sigla que es mantindria viva fins als primers mesos del 1979. Fruit de la nova frustració d'expectatives que va suposar l'exclusió dels presos socials de la llei d'amnistia aprovada l'octubre del 1977, la conflictivitat carcerària va prendre un caire més violent. Així mateix, des del 1978, el trasllat i aïllament de bona part dels reclusos que havien encapçalat les protestes va afavorir un procés d'atomització del moviment, alhora que sorgia un tipus de conflictivitat menys conscienciada, caracteritzada per la violència extrema, la pèrdua de la unitat d'acció, l'afebliment de la solidaritat a fora dels centres penitenciaris i l'aparició de problemàtiques, com el consum massiu de droga.
Lluny de desaparèixer, les protestes a les presons es mantindrien a l'ordre del dia els anys i dècades següents. És per això que resulta també d'interès el repàs que fa Lorenzo a la realitat carcerària fins als nostres dies. Un camí al llarg del qual queden retratats, entre altres fenòmens, les brutals tortures practicades a la presó d'Herrera de la Mancha, l'esforç governamental de criminalització dels advocats i els col·lectius més crítics amb el sistema penitenciari –així com de les restes de la COPEL–, les successives modificacions penals, l'espectacular augment de la població reclusa, el desplegament del règim FIES d'aïllament o els motins de Quatre Camins del 2002 i el 2004.
