Cesk Freixas. entrevista
Cantautor. GUILLEM VIDAL
“Sense tenir una actitud crítica és impossible avançar”
“Un creador tarda molts anys a trobar la seva pròpia veu”
Cinc veus més de la ‘cançó necessària' dels Països Catalans
Demà, quan faci deu anys exactes del seu primer concert, al Jimmy Jazz d'Igualada, Cesk Freixas pujarà a l'escenari del Luz de Gas de Barcelona (entrades exhaurides des de fa una setmana) per commemorar aquesta primera dècada en l'ofici i, de passada, gravar el recital per a una futura edició en DVD. L'efemèride coincideix amb la publicació de Paraules per a Gaeta, un llibre en el qual el trobador penedesenc, una de les veus més compromeses amb la lluita anticapitalista i la independència dels Països Catalans, reflexiona sobre diferents aspectes.
Què ha après, essencialment, en aquests deu anys exercint de cantautor?
A ser crític amb mi mateix i, en conseqüència, a ser crític amb l'entorn i a llegir críticament la realitat del país. He après, sobretot, que sense aquesta actitud crítica és impossible avançar i que per millorar, tant de manera individual com col·lectiva, la crítica és essencial.
Quant ha tardat a trobar la seva pròpia manera de dir les coses, el to adequat que requerien les cançons?
No crec, de fet, que hagi trobat encara una veu pròpia. Estic, encara, en plena recerca de la via, les maneres i l'estètica de dir allò que vull dir. És una recerca que requereix aprenentatge, experiència i, com deia abans, crítica. Un treballador cultural tarda molts anys abans de trobar aquesta veu...
L'he sentit definir-se sovint com a “treballador cultural”...
Sí, perquè a vegades es té la impressió que les persones que ens dediquem a la cultura ho fem perquè ens agrada i prou, i és bo remarcar que hi ha un sector important de l'economia que es dedica a la cultura. Si ens desmarquem, a més, de les grans estructures capitalistes, trobem moltíssimes persones que s'hi dediquen des de la base. Sovint oblidem que si molts treballadors culturals poden exercir com a tals és perquè hi ha una base cultural de sales petites, teatres petits, que ho fan possible. En uns moments que es posen en dubte els drets laborals, és important, doncs, aquesta idea.
Pau Alabajos, amb qui va crear, juntament amb quatre cantautors més, el col·lectiu Cançó Necessària, ha dit alguna vegada que ell fa “cançó proposta”, no pas “protesta”.
A mi no em fa res dir que faig cançó protesta. El moment que vivim és idoni per recuperar conceptes com aquest. Em sembla bé que una part de la cultura vagi dirigida a l'oci, al gaudi de la gent, que no es defineixi tant, però és bàsic, també, que n'hi hagi una altra que sigui crítica. El problema sorgeix quan, des de les institucions, només es dóna suport a una d'aquestes funcions de la cultura, que és precisament el que ens trobem des de fa molts anys a casa nostra. Quan l'administració dóna suport només a la vessant més comercial de la cultura, el públic deixa de percebre-la com un element imprescindible de la societat. I això és un problema.
L'any 2009, PP i Ciutadans van exigir que se suspengués un concert seu a Figueres. És el moment més amarg d'aquests deu anys?
Sí, el pitjor d'aquests deu anys ha estat que, en ple segle XXI, se'ns hagi intentat censurar d'una manera tan evident. He tastat, també al País Valencià, com se'ns intentava retallar la nostra llibertat d'expressió, la qual cosa demostra que el procés transitori cap a una suposada democràcia no es va executar de la manera exemplar que alguns ens volen fer creure. A Figueres, concretament, PP i Ciutadans deien que les meves lletres eren anticonstitucionals i que jo donava suport a la lluita armada. Un intent, vaja, de desprestigiar la meva feina com a autor assegurant que la meva militància independentista i d'esquerres era en contra dels drets humans. Jo, però, sempre ho he interpretat al revés: crec que el que faig és a favor de la llibertat i la justícia social.
Va concórrer com a número 10 en la llista per Barcelona de la CUP en les darreres eleccions al Parlament. Què li sembla la pregunta de la consulta i com es va desenvolupant tot el procés sobiranista?
La pregunta podria ser més clara, com a Escòcia, tot i que puc entendre que s'hagi buscat un equilibri entre diferents forces polítiques. Llegeixo com un error, en canvi, voler posar tot el pes d'aquest moment en els partits polítics. Sóc dels que pensen que això ha arribat fins on ha arribat per la mobilització popular, i que arribarà on hagi d'arribar per aquesta mateixa capacitat de mobilització i per la capacitat, sobretot, de desobediència cap a les estructures que ens volen negar fer aquesta consulta. Qui comandi el procés, per tant, haurà de continuar sent la gent. Delegar-ho un altre cop als partits polítics és una cosa que ens ha de fer estar molt alerta.
‘Paraules per a Gaeta', el seu primer llibre, s'articula en 150 textos curts. Per què?
Són textos que tenen format de cançó però que estan deslliurats de les estructures que t'imposen les composicions musicals. No es troben, per tant, massa allunyats de la meva feina de cantautor, de manera que, per mi, eren la forma més fàcil de dir el que volia dir. És evident que l'escriptura requereix un aprenentatge molt gran i jo no volia fer un bolet ni res que em fos antinatural. Sobre els textos, he de dir que vaig estudiar geografia i que la carrera que no vaig acabar a la universitat l'estic acabant ara amb el meu ofici. Hi ha una branca que a mi m'interessa molt: la geografia humana, i en el llibre s'hi veuen plasmades moltes històries que he après, persones que he conegut i llocs per on he passat fent concerts arreu del país. He intentat, en certa manera, dibuixar els Països Catalans, que he trepitjat, conegut i explorat gràcies a aquests deu anys fent cançons.
