Teatralitzar

Societat de l'espectacle

No és cap novetat recordar que vivim en l'anunciada societat de l'espectacle que Guy Debord proclamà el 1967. La tendència general a moure les masses i el consum com a espai d'influència ideològica o consumista situa la dimensió espectacle en tots els àmbits de la vida que ens envolta. La teatralització ha esdevingut un mètode estès en tots els paràmetres del desenvolupament quotidià. Vivim una teatralització de la política en la posada en escena dels discursos electorals en grans estadis i pavellons, que es converteixen en el púlpit per excel·lència dels polítics. També es teatralitza la justícia, amb els tribunals professionals i populars; el comerç, mitjançant les fires medievals i altres espais de disfressa comercial, especialment durant les festes de Nadal. Es teatralitza l'esport, els mitjans de comunicació, i s'escarneix la realitat en programes simuladors; fins i tot, es coreografien les manifestacions de protesta, amb vista a ser més impactants i efectives.

Setmana Santa

La contaminació del fenomen teatralitzador s'ha vist arreu durant la Setmana Santa. Cada cop més sorgeixen processons allà on no n'hi havia, i on des de feia molts anys ja s'havien plegat els hàbits per falta de fe. Veure armats, vestes, crucifixions, verges, guàrdies civils i autoritats, tots junts al carrer, formava part d'una història que ja gairebé havíem oblidat. Però els temps conservadors que se'ns acosten, sense esperit que els guiïn, ens porten cap a aquests espectacles que són les processons de Setmana Santa, en què, salvant alguna fe real, s'alcen com a oferta per a un turisme àvid d'exotisme ancestral i nostàlgic de temps passats. La dimensió espectacle també mana en altres rituals de la vida contemporània, com casaments, comunions, bateigs, en què el que compta és la festa, l'espectacle i el consum, per sobre de la creença.

L'espai sagrat

Ha desaparegut de la vida contemporània. El món sense Déu de Nietzsche es complementa amb el cientifisme darwinista: “L'home metafísic ha mort, tot el nostre tarannà s'està transformant en l'home fisiològic.” Finalment, hi ha una gran tendència a fer desaparèixer o a reprimir l'espontaneïtat per afavorir la simulació, el llenguatge de la proclama o el gest afectat. Així, es provoca l'emoció en un món cada cop més fred estèticament i moralment, en què la connectivitat de les noves tecnologies apropa, però també allunya físicament. D'una banda, és un instrument que democratitza i allibera, però d'una altra, és una màquina infernal de manipulació ideològica i descrèdit de les persones que funciona amb total impunitat. Per contrast amb aquest escenari de teatralitat i ritualització creixent en tots els àmbits de la vida, el diumenge les esglésies estan gairebé buides. Tenim la impressió aquesta Setmana Santa d'haver vist molta teatralització i poca fe.