Cultura

Crítica

teatre

Excepcional Ricardo Bartís

Hi ha, a l'Argentina, dos dramaturgs directors excepcionals: Mauricio Kartún i Ricardo Bartís, al voltant dels quals graviten una munió d'epígons magnífics, curiosament, més coneguts i aplaudits. Si alguna cosa té Temporada Alta és dreçar la mirada al conjunt sense oblidar-ne l'essència. Un exemple n'és El box de Bartís, segona part de la trilogia esportiva (falta El fútbol, encara per escriure), que va començar amb la desconcertant La pesca. El que fascina de Bartís és la seva inusual capacitat metafòrica.

A El box ens trobem al mig d'un vell gimnàs de parets blaves i escrostonades, guants de boxa arreu, un sac verd penjant, un telèfon ociós, armariets, pneumàtics, làmpades gairebé cegues, una mampara roja a una banda, dues escales –una, absurda–, retalls de diaris i fotografies d'Alí, prestatgeries a vessar de llibres i pols, una farmaciola i un escriptori amb sillonet blanc. És, de fet, l'habitatge matrimonial de l'expúgil comunista Amelia, i Aníbal, el demacrat relator de combats geròntics.

María Amelia La Piñata Leguizamón va ser una d'adolescent que es transvestia d'home per poder boxejar; fins que un dia, lamentablement, en un combat, comença a sagnar per dalt i per baix. El doctor Otamendi, mentre intenta guarir-la, descobreix la natura femenina i sense manies la desvirga a l'instant. Aníbal la treu de l'ambient masculí per fer-la combatre contra altres dones, aconseguint algunes alegries esportives. La Piñata compleix 50 anys, ho vol celebrar amb una festassa, un intent patètic i commovedor de fer renàixer el remot projecte social i esportiu que representava. Han convidat gent, enviat invitacions, però no apareix ningú. Només El Tatú i El Torito contractats per fer quatre passades de boxa. I el lasciu Dr. Otamendi, que apareix amb dues belleses universitàries, Delia i Noemí. Malgrat les expectatives frustrades comença la festa entre rituals, exercicis de combat, ball i cava. Es parla de la pàtria, d'Alí, de la mítica púgil... però l'ambient s'acaba enrarint i tot agafa un caire de tragèdia immediata. En realitat s'està parlant d'Argentina a qui, amb aquest final inquietant, sembla pronosticar-se-li un futur dramàtic.

El teatre de Bartís és ple de metàfores, amb un marcat rerefons polític i fortament compromès. Sens dubte que El box és una burlesca al·legoria dels cops que ha rebut Argentina, especialment la generació dels anys 70, i al llarg de la història, a través d'uns personatges que arrosseguen un món grotesc, carregats de patetisme, i que representen obertament l'ànima d'un país inclinat a les massacres i als rituals sanguinolents. Però Bartís sembla anar més enllà del marc geogràfic, perquè en La Piñata no només s'exposa la visió d'un present convuls per multitud d'avatars, sinó que, en la recerca del dolor per poder sentir, l'autoengany, la percaça de mites, la recuperació d'un passat, la consciència..., també hi ha l'universal. Excepcional!

El box
Dramatúrgia i direcció: Ricardo Bartís.
Intèrprets: Mirta Bogdasarian, Pablo Caramelo, Adrián Fondari, Andrés Irusta, Matías Scarvaci, Mariana de la Mata i Jazmín Antar.
Espai La Pineda, de Sant Gregori. 6 d'octubre del 2011.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.