Cultura

Quadern d'art

Les evolucions artístiques del segle XX aniran arraconant la bellesa.Avui dia, qualsevol visita a un museu d'art contemporani, l'exclou

Devorar la bellesa

Quan Picasso arriba a París el 1900, ho fa amb la intenció de menjar-se el món. Així ho explicita l'exposició del Museu Picasso de Barcelona Devorar París. Picasso 1900 - 1907. Es tracta d'una mostra admirable, a través de la qual podem endevinar el substrat cultural del qual beu Picasso a la capital mundial de l'art: Puvis de Chavannes, Poussin passat pel tamís de Cézanne, Van Gogh, Gauguin i Toulouse-Lautrec, Steinlen, Dérain i Matisse.

Passa, però, alguna cosa, abans del 1907. La bellesa deixa de ser referent de l'art contemporani. Ho veiem a Les demoiselles d'Avignon, però també a les teles fauvistes. Les evolucions artístiques del segle XX aniran arraconant la bellesa, tot dissociant-la de la veritat platònica. L'expressionisme abstracte, per exemple, obvia la figura perquè considera immoral abordar qualsevol tema representatiu després de la catàstrofe d'Hiroshima. Avui dia, qualsevol visita a un museu d'art contemporani exclou l'admiració d'obres belles.

És curiós. L'art abandona la bellesa. La bellesa s'incorpora com a obligació vital. I la societat abandona l'art. Me'n va fer adonar un documental del 2009, The powder & the glory, dirigit per Carol Grossman i Arnie Reisman, en el qual es relata la rivalitat entre Helena Rubinstein i Elizabeth Arden, les dues reines de la bellesa.

Helena Rubinstein era una polonesa d'origen jueu. Va fer fortuna a Austràlia i després es va traslladar als Estats Units. Allí, va obrir una cadena de salons de bellesa. El 1928, va vendre el negoci a Lehman Brothers per set milions de dòlars. Imagineu el potencial d'aquest nou negoci que democratitzava el bon aspecte. Després del catacrec financer, Rubinstein va recomprar el negoci per un milió i va edificar un spa gegantí a Nova York decorat amb tapissos de Joan Miró. Dalí la va retratar quan passava dels setanta anys i pesava més de cent quilos. Al retrat surt rejovenida, amb la pell fina, incrustada als rocs de Cadaqués.

Una altra paradoxa, el retrat pictòric va perdent força al llarg del segle XX, en favor de la fotografia... retocada.

Si deixem de banda la inspiració en cànons “primitivistes”, la troballa de tradicions alternes a Occident i experiments geometritzants, hi ha una altra raó per bandejar la bellesa del discurs artístic: la dona. Picasso adorava les dones, però les temia. Pinta les demoiselles com a acte d'exorcisme. El seu amic Casagemas s'havia suïcidat per un problema de dones. El seu admirat Nonell moriria a conseqüència d'una sífilis mal guarida. Miró, Dalí, J.V. Foix... tota una generació viu amb el temor del poder vaginal desencadenat. El fundador del futurisme, F.T. Marinetti, proposa, el 1909, una moratòria de deu anys en pintura de nusos femenins.

La bellesa es refugia en la geometria, tot tornant a les arrels pitagòriques i a les idees platòniques reviscudes pel renaixement. Malevitx i els constructivistes pretenen assolir un món ideal, més enllà de l'experiència sensible, i sovint acaben, en el seu afany depurador, davant el no-res. Els artistes concrets suïssos experimenten una vessant més plasticista, l'herència més important de la qual podem trobar-la en el disseny de les capses de medicines o el senzill logotip de les farmàcies.

El surrealisme bretonià recupera Lautréamont per definir la bellesa com quelcom superat pels tremolors de mà d'un alcohòlic, per concloure: “La bellesa serà convulsiva o no serà”. Dalí el corregeix: “La bellesa serà comestible o no serà”.

Dalí, com sempre, entén l'afany per expulsar la bellesa de l'art, però es resisteix i acaba creant dissenys per a cases de moda. El cas Dalí és molt particular: ell entenia que si una persona lletja patia un greu desastre, no hi havia tragèdia. Això només era possible amb una persona bella. D'aquí el lema roquer viu ràpid, mor jove, i deixa un cadàver bonic, hereu de la gran tradició romàntica. Les morts de Janis Joplin, Jimmy Hendrix o la més recent d'Amy Winehouse en són exemple, i superen de llarg l'exorcisme picassià.

Picasso volia devorar París. Dalí, la bellesa. La paraula grega per a bellesa era kallós, però en koiné es deia hóraios, que vol dir ‘del seu propi temps'. Una fruita bonica, per exemple, era hóraios perquè havia madurat quan li tocava. Un home o una dona que pretenien aparentar una edat impròpia, eren lletjos. Oscar Wilde ho entén perfectament quan escriu El retrat de Dorian Gray: mentre l'art és hóraios, per bé que inacceptable, ell viu la mentida d'un pacte diabòlic. No deuen ser, els zombis de ficció que tant adorem, el nostre propi retrat a la manera de Dorian Gray?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Collita després d’‘Alcarràs’

Barcelona
Mirador

La vida secreta de Joseph Anton

Torrent Pagès i Joan Mateu, dues mirades a l’aigua

Platja d’Aro
Crònica

Queda’t aquí. Crònica del concert de Joan Dausà a Cap Roig

Palafrugell

Joanna no va ballar. Crònica de Kool & The Gang a Porta Ferrada

Sant Feliu de Guíxols
La crònica

El dia del caçador. Desena edició de FiraFan a Platja d'Aro

exposició

Per ficar el nas als replecs del cervell

Orozco obre el Summerfest Cerdanya

L’FBI conclou que Baldwin va prémer el gallet de la pistola que va matar Hutchins

washington