Cineasta Frankenstein

Almodóvar tendeix a construir films amb trossos inspirats (còpia o homenatge?) en fragments aliens que, dins del seu món creatiu, adquireixen una altra mena de vida. Per això és un postmodern i un dels cineastes Frankestein. A La piel que habito es fa visible l'ascendent de Los ojos sin rostro (el film de Georges Franju on un metge segresta noies per arrencar-ne la pell) i potser el de Vertigo, en la mesura que el metge interpretat per Banderas transforma un ésser a imatge i semblança de la seva esposa morta. Però, a més, el cineasta la presenta com la història d'un nou doctor Frankenstein. Amb l'estructura d'un thriller, que té dins seu la pulsió melodramàtica d'Almodóvar, aquest explora de nou una inquietant obsessió. La piel que habito conté una història tremenda que aporta un material pel sublim al qual Almodóvar sembla aspirar i a la vegada renunciar amb una certa ironia, tot i que tampoc no queda clar si és intencionada. En tot cas, al film li costa d'arrencar i es perd en alguna burrada, a més poc inspirada, però, quan es concentra en la relació entre Frankestein i la seva criatura transgènica, hi ha alguna cosa que atrapa.

Pel que fa a l'altre film presentat ahir a concurs, el japonès Takashi Miike, un dels cineastes contemporanis més excessius, confirma amb Ichimei (La mort d'un samurai) la seva reconversió cap un cert classicisme a través d'un film de samurais que deriva cap a un melodrama social. Fora de competició, va arribar una pel·lícula que es defineix com “una no-pel·lícula”: Mojtaba Mirtahmasb l'ha rodat a l'apartament en què Jafar Panahi viu en arrest domiciliari després de ser condemnat per l'acusació de realitzar un film contra el règim iranià. Això no és una pel·lícula, que signen tots dos directors, és una mena de diari filmat que testimonia l'actual vida de Panahi. Mirtahmasb va presentar-la citant el profeta Zoroastre: “Per lluitar contra l'ombra, no trec l'espasa, sinó una espelma”.