De pares i fills

Tercera part d'una trilogia començada amb Huevo (2007) i Leche (2008), ambdues de propera estrena entre nosaltres, Miel és una d'aquelles pel·lícules que em fan pensar en un cert cinema contemporani. D'una banda, el seu ritme pausat, el seu tractament d'un imaginari poètic que vol explotar el cinema com a expressió visual i fins i tot una anècdota mínima que dóna lloc a una narració feta de silencis i enquadraments contemplatius, podrien aconseguir que la consideréssim una obra arriscada i personal, com va fer el jurat de Berlín de l'any passat, presidit per Werner Herzog, que li va atorgar l'Ós d'Or. Per un altre costat, però, el mimetisme d'aquesta aposta, l'esforç potser massa visible que ha fet el director turc Semih Kaplanoglu per tal d'arribar a aquests territoris, em plantegen el dubte de trobar-me davant un film fet per als gustos festivalers, una mena de max-mix que utilitza els tòpics d'aquest tipus de cinema de manera més aviat mecànica i superficial.

I d'on vénen aquests tòpics? Miel explica la historia d'un nen que viu al costat d'un bosc aïllat. El pare es dedica a recol·lectar mel, però un dia desapareix; el seu fill el busca, amb la obsessió de reprendre la relació filial que –en el fons, i malgrat els silencis imperants— l'està formant com a persona. És evident que darrere de tot això hi ha Víctor Erice –o el seu estil, escampat arreu— i també Angelopoulos, i molts altres. Però també ho és que aquestes referències no enriqueixen el discurs, sinó que el limiten a una imitació de poca volada. Tot i així, però, Miel no és una pel·lícula menyspreable, i encara que sigui únicament per les intencions em mereix tots els respectes.