cultura

l'entrevista

“La cobla es pot fusionar fins i tot amb el rock”

Demà la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya que vostè codirigeix presenta a Girona el seu tercer treball. Com ha reaccionat fins ara el públic?

La reacció mentre escolten el disc, lògicament, la desconeixem, però durant els concerts notem que és molt bona. Jo crec que això passa perquè és un producte nou, de qualitat i absolutament català. Estem ajuntant una secció de corda amb una secció de cobla, hi afegim un toc de percussió i un toc d'arpa, i hi apliquem a tot plegat un arranjament adequat.

La Simfònica neix el 2008 amb el patrocini d'una empresa que hi creu, Metalquimia. Encara són necessaris els mecenatges en els nostres dies?

Són imprescindibles, com ho eren al segle XVII. Cal que hi hagi persones que creguin en la cobla, que tinguin la sensibilitat i els diners suficients per tirar-ho endavant. Si ens haguéssim de refiar de les institucions, malament rai.

TV3 els torna a cridar aquest any perquè el matí de l'u de gener competeixin amb els valsos de Viena.

L'any passat hi va haver un augment molt important d'audiència, no vam guanyar els valsos però vam fer un bon paper, i enguany han tornat a confiar en nosaltres.

Vostè tenia setze anys quan va guanyar el primer concurs de composició de música de cobla. Ja aleshores es parlava de crisi en aquest sector.

Quan una crisi fa quaranta anys que dura, que és el que jo recordo que fa que diuen que dura, una de dues: o en realitat no n'hi ha o és que forma part inevitable del tarannà d'aquest món. Abans el gran problema era l'edat dels músics, que semblava que no s'havien de renovar mai. Això ha canviat, ara els músics tenen un nivell d'edat baix i un nivell de qualitat alt. El problema és que el públic continua tenint una certa edat i patim perquè se'ns faci més gran i s'acabi.

No faria falta un revulsiu mediàtic com ha passat amb els castellers?

El món de la cobla i la sardana és un món artístic. Prefereixo tractar-ho com a música clàssica, com a música culta. Nosaltres no formem part ni de les gralles ni de les espardenyes.

Com valora iniciatives recents com ara interpretar bandes sonores amb orquestres de cobla?

La cobla es pot fusionar perfectament amb qualsevol cosa, amb una coral, amb una banda de jazz, amb un grup de rock... La paraula cobla ja ho diu: és una fusió de sons.

A vostè el defineixen com un compositor revulsiu. Hi està d'acord?

Jo componc mirant d'agradar al públic. La música ha de respirar, ser comprensible, per poder-ne gaudir. En el món de la cobla no he escrit gaires coses, però sempre mirant de fer-ho a consciència. El compositor revulsiu potser seria aquell que més aviat busca un trencament. La complicitat del públic a vegades no és l'èxit.

Com veu el futur de la cobla, ara que els músics s'han rejovenit, s'hi van integrant les dones...

El relleu generacional fa bona pinta. Estic satisfet perquè hi ha molta gent que es dedica al món de la cobla i que està molt preparada. És un punt de normalització que fa trenta anys no es donava. El públic no es rejoveneix però és que també és normal: als anys cinquanta l'única manera d'agafar en públic la mà d'una noia era ballar una sardana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un concurs de curtmetratges amb mòbil al festival de cinema de Blanes

blanes
patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona
CÒMIC

La il·lustradora Marika Vila guanya el Gran Premi Comic Barcelona

Barcelona
Crítica

Sara Blanch, l’estima d’un cant