Cultura

l'entrevista

“Llàstima que Nureyev estava de mal humor...”

Dues dècades movent els fils de la programació cultural de Terrassa...

Caixa Terrassa em va fitxar com a gestor cultural el 1982, i quan es va jubilar Màrius Samarra, el 1990, el vaig rellevar en la direcció del Centre Cultural. El meu repte va ser erigir un equipament de referència a tot Catalunya, no només a Terrassa i comarca.

Amb la dansa ho va aconseguir del tot.

Vam aprofitar la sequera terrible que hi havia a Barcelona. Fins que a la capital la dansa no va tenir una presència regular, un 50% del públic venia de Barcelona.

M'imagino que no deu haver sigut fàcil fer venir a Terrassa creadors de primera.

Els hem persuadit. Als artistes visuals, els oferim tres sales de 450 m². A part dels grans museus, on troben aquest espai a Barcelona?! Als tòtems de la dansa, el nostre currículum els imposa. Aquí a Terrassa han ballat les grans figures!

Ningú no se li ha resistit?

Fa sis anys, vaig sopar amb Maurice Béjart a Peralada. Al seu mànager ja li havia dit que m'havia d'ajudar a rebaixar el preu. I sí, el vaig convèncer. Va quedar astorat amb la nostra trajectòria. Però Béjart va morir poc després...

Qui més lamenta no haver pogut portar?

A finals dels vuitanta, vaig acompanyar en taxi Rudolf Nureyev de l'aeroport del Prat fins a Saragossa, on havia d'actuar. Vaig pensar: ara és la meva! Però Nureyev va arribar de molt mal humor. Va renegar durant tot el viatge. I no vaig gosar demanar-li que vingués a Terrassa. Quina llàstima.

I qui li ha fet més il·lusió que ballés?

L'Alicia Alonso. El seu ballet ja havia vingut dos cops, però ella no. Vaig anar a Cuba, em va rebre molt amable, i jo només li vaig demanar si us plau que ens visités, no pas que ballés. Tenia ja gairebé 80 anys, era totalment cega, patia artritis... Va venir i va ballar!

La nit més màgica?

El Ballet Nacional de España Clásico, dirigit per María de Ávila, no havia actuat mai a Catalunya, i aquí a Terrassa ho va fer cinc dies. Mai no oblidaré la Trinidad Sevillano, que llavors tenia 16 anys, i l'Amador Castilla, que és terrassenc, ballant Don Quijote... Va ser tan vibrant! A vegades, les grans figures són seques i fredes. Però, vaja, saben prou bé que aquest és un teatre molt entès i que si no donen el 100%...

Persuadir els artistes, deia abans. Algun mal tràngol?

El teatre estava ple i ja a les fosques, i Joan Capri deia que no volia sortir a actuar. Que no podia. Estava malalt. Li vam portar una ampolla de whisky, el vam anar arrossegant fins a l'escenari i... L'actuació va ser un èxit.

He de preguntar-li per la seva afició pels escarabats. Vostè és un entomòleg de prestigi internacional.

He heretat del meu pare aquesta afició, que va molt més enllà d'una mania per acumular insectes. És un treball essencialment científic. El meu pare es va centrar en els escarabats caçadors de la península ibèrica, les illes Canàries i les Balears, i jo m'he obert a tot el món i m'he especialitzat en els escarabats que mengen fusta. Tinc un fons d'1,1 milions d'escarabats minuciosament classificats, i un milió més pendents d'estudi. És la col·lecció privada més gran que hi ha a l'Estat. I ara, és clar, tinc tot el temps del món per dedicar-m'hi intensament!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.