Antoni Solà, un escultor maleït
El Museu Marès rescata de l'oblit un dels artistes més cèlebres del neoclassicisme europeu
Els grans museus tenen cada cop menys interès a fer exposicions que surtin de la norma i que gosin desafiar el gust de la gran majoria. Entre una exposició de pintura impressionista i una altra d'escultura neoclàssica no hi ha cap mena de dubte de quina tindrà més seguidors. Fer una exposició d'escultura neoclàssica és una raresa. Cal? A qui li pot interessar? Queda poc modern difondre en els temps actuals l'escultura neoclàssica? Aquestes preguntes les podria respondre sense incomoditats Pilar Vélez, la directora del Museu Marès de Barcelona, un dels pocs museus que entén la història de l'art com un oceà indòmit, ple d'episodis genials que el pas del temps i la dictadura de les modes han ignorat però que paga la pena descobrir-los o redescobrir-los per tenir una visió més lliure de l'art.
Entre una exposició de Sorolla i una d'Antoni Solà, no hi ha cap mena de dubte de quina serà la de més èxit de públic. La d'Antoni Solà segur que no la visitaran 200.000 persones. Però el Marès ha decidit, amb convicció, dedicar a aquest artista una exposició perquè, fins ara, ningú n'havia feta cap. I això era d'una injustícia aclaparadora. La majoria de gent no sap qui és Antoni Solà. No saben que durant el segle XIX va ser un dels escultors neoclàssics de més prestigi. Pensionat per la Junta de Comerç de Catalunya, es va instal·lar a Roma el 1803 i va arribar a ser el president de la influent Acadèmia de San Luca (del 1838 al 1840), el màxim reconeixement que podia assolir un artista del seu temps. Només dos estrangers van ocupar aquest poderós càrrec: el danès Bertel Thorvaldsen i el català Antoni Solà.
Antoni Solà va treballar per a reis, prínceps i nobles i també per a l'església. Barcelona, Roma, Madrid, Bolonya, Ourense, l'Havana i Mérida (Mèxic) conserven escultures seves en diversos llocs públics i privats. Molta glòria, però el cert és que fins fa pocs mesos de Solà no se'n sabia ni tan sols l'any que havia nascut (el 1780, a Barcelona). Ni el segon cognom (Llansas). El cau del seu oblit es va començar a cavar el mateix any de la seva mort (el 1861, a Roma): al seu nínxol ningú hi va posar cap inscripció. «Va morir massa gran, deu o quinze anys tard, defensant fins al final l'herència clàssica i la imitació dels antics. Però ja feia uns quants anys que havia arribat el romanticisme i Antoni Solà va quedar totalment desfasat. El criticaven fins i tot aquells que l'havien adorat», explica Anna Riera, la comissària de l'exposició.
La mostra que presenta el Marès –fins al 27 de setembre– vol reparar l'injust oblit de què ha estat objecte Solà. En un recorregut per una dotzena de peces, que s'han restaurat per a l'ocasió, el visitant més incrèdul descobrirà un artista obsessionat en plasmar la bellesa ideal –La bellesa ideal és el títol de l'exposició–, és a dir, l'harmonia perfecta entre la forma i la idea. La mostra és petita perquè Solà no va ser un escultor prolífic i, a més, la majoria de les seves obres es troben en llocs públics. Però –adverteix Riera– al Marès s'hi han reunit les obres més importants: des de la primera que es coneix, el relleu amb el qual va guanyar la pensió per anar a Roma, propietat del Museu Marès, fins a la seva última obra acabada, passant pel seu autoretrat que va regalar a l'Acadèmia de San Luca o el corprenedor grup La matança dels innocents. També es mostra l'obra que el Marès ha adquirit recentment en una subhasta a Madrid, inèdita i tota una sorpresa en plena preparació de l'exposició.
I no ha estat l'única sorpresa. El malefici que ha perseguit Solà sembla haver-se trencat amb el descobriment d'un cofre, que ningú havia obert mai fins fa tres anys, que conté valuosos documents personals de l'artista. Gràcies als quals, ara sí, se sap l'any que va néixer l'artista, així com també el seu segon cognom. El cofre, amb una petita placa de bronze que conté la llegenda Caja de los papeles del difunto D. Antonio Solá, reposava a la casa pairal de Can Mayans de Vilassar de Dalt, propietat de la família Fernández de Bobadilla, els avantpassats de la qual van sufragar les despeses d'Antoni Solà durant alguns anys a Roma.
