Lucidesa feridora, ràbia oceànica

Aprofundir en la relació entre el poder i el cos, seguint l'estructura del Ricard III, de William Shakespeare, que ha pres com a base, ha dut la creadora Angélica Liddell a construir El año de Ricardo, una peça colpidora, gens complaent, ans al contrari, d'una lucidesa feridora, interpretada amb una ràbia oceànica, amb una demència controlada al detall, que deixa l'espectador entre astorat i exhaust després de dues hores de cops de puny en forma de monòleg. Diu la dramaturga que l'art es caracteritza pel seu poder revelador. El año de Ricardo és una peça enormement reveladora, deixa al descobert la lògica assassina, hipòcrita i mesquina del poder –polític, econòmic i religiós–, i explora la seva relació amb la societat, la manipulació de les masses a través de les emocions, de l'exacerbació de certes pulsions –“Com més desgraciades són les vostres vides, més servils sou. Més reseu a Déu. Més estimeu la pàtria. I abans us deixeu esbudellar”–, de la creació plenament intencionada de tensions favorables als interessos espuris dels poderosos. Liddell vehicula el seu discurs, contundent i sense concessions –la seva lucidesa recorda, en alguns passatges, la de Pasolini– a través de la figura de Ricardo, un tirà, un ésser deforme físicament, un malalt. El Ricardo de Liddell és un pou de patiment infinit, un patiment que condiciona totalment el seu exercici del poder, o aquesta és la tesi, que es caracteritza per la crueltat –”Vull que el meu patiment privat causi un patiment general!”, proclama en un moment de l'obra–, pel menyspreu absolut per la vida humana. El mateix menyspreu que sent per la seva vida, per la primacia de l'economia per sobre de qualsevol altra consideració –“Quina merda és aquesta de la ideologia? M'és igual la puta ideologia. Jo sóc aquí perquè no n'entenc, de política. La política ha quedat impotent davant l'economia”, etziba Ricardo–, per l'ús constant de la mentida, per l'aprofitament de la manca de formació de la societat per sotmetre-la al seu propi codi moral. Liddell denuncia la corrupció del sistema democràtic per part dels governants per al seu profit, i equipara dictadors i tirans prou reconeguts com ara Pinochet, Hitler, Tito i Franco, amb els governants “legitimats” pels demòcrates, presidents i caps de govern actuals i passats –amb menció especial per als americans i espanyols–, deformitats morals que han aconseguit corrompre el sistema des de dins, amb els ressorts que aquest posa al seu abast, pervertint-los, com el llenguatge. Ricardo diu: “La fotuda part humana. No som ni totalment bons, ni tampoc totalment dolents. Gràcies a això, avui, no es poden jutjar els genocides. No són totalment bons, ni totalment dolents. Qui s'atreveix a dir-li genocida a un president democràtic? Un paio normal, que es fotografia amb els seus gossos i els seus dofins. No es pot dir assassí a un president escollit democràticament. D'això, ens n'hem d'aprofitar!” De la mateixa manera que el tirà s'aprofita de les emocions, de la confusió en els termes, de l'historiador imparcial, “el que sempre acaba trobant la part interessant del poder”, o de l'oblit de la pròpia història per part de la societat, a la qual no s'eximeix en absolut de responsabilitat. I el tirà acaba aplaudit i investit doctor honoris causa.

Angélica Liddell interpreta la peça com una posseïda. La visceralitat es va ensenyorir de La Planeta diumenge passat des que la intèrpret va posar els peus a l'escenari. Va dir el text amb poques pauses, a vegades molt ràpidament, com si fos presa d'una mena de paroxisme, a voltes com derrotada, malalta, però mesurant els temps perfectament, enmig d'un escenari ple d'andròmines i de símbols, incloent-hi un porc senglar, bèstia simbòlica de Ricard III, rei deforme d'Anglaterra. La dramaturga i intèrpret prescindeix totalment de les convencions. La intensitat de Liddell en la interpretació, la ràbia genuïna, no sorprèn si es té en compte el que diu: “M'estimo més no anomenar teatre això que faig. És una manera de morir.”