L’OC·CA: música en llibertat
L’Orquestra de Cambra de Cardedeu la formen una vintena de músics de corda fregada i es va estrenar al febrer
L’objectiu és oferir diversos concerts a l’any, de qualitat, sota la batuta de Stanislav Štěpánek i la direcció d’Abel Gelabert
-
A la primera imatge, Stanislav Štěpánek, Abel Gelabert i Ismael Gelabert i a la segona fotografia, el concert de l’estrena de l’orquestra de cambra de Cardedeu OC·CA / A. CASTELLÓ. -
A la primera imatge, Stanislav Štěpánek, Abel Gelabert i Ismael Gelabert i a la segona fotografia, el concert de l’estrena de l’orquestra de cambra de Cardedeu OC·CA / A. CASTELLÓ.
“Deixar la música és una llàstima, perquè és una essència a la vida que forma part de tu”
Si et vols dedicar o et dediques a la música de manera professional no hi ha mitges tintes, o hi estàs o no hi estàs. Ho sap prou bé l’Ismael Gelabert, violoncel·lista i membre de la recentment creada Orquestra de Cambra de Cardedeu, l’OC·CA. És enginyer en videojocs i treballa per una empresa de Barcelona, però de ben petit, per gust i també per tradició familiar, va estudiar música. “Als vuit anys vaig començar el grau elemental amb el violoncel i la bateria a l’escola de música, i després el grau professional al conservatori de Granollers sis anys més amb el violoncel”, explica Gelabert. Va acabar els estudis musicals amb 18 o 19 anys, i en passar a la universitat la música va quedar en un segon pla. El seu pare, el director de l’OC·CA, Abel Gelabert, el va temptejar perquè s’apuntés a l’Orquestra de Cambra de Cardedeu. Ismael Gelabert detalla: “Feia cinc anys que no tocava, i la primera reacció va ser negar-m’hi. Per al primer concert de l’OC·CA, al febrer, vam assajar un mes i mig, i tenia por de no estar al nivell de quan vaig deixar la música, sentir-me frustrat.” El seu pare, Abel Gelabert, pianista, clarinetista, compositor i creatiu, explica que aquesta és l’essència de l’OC·CA, “donar l’oportunitat als músics de sortir d’aquesta sensació de frustració”. “Quan deixes de tocar, et penses que ja no en saps, perquè tenies un nivell i en tornar no et surt, has de tornar a treballar perquè torni a sortir; deixar-ho és una llàstima perquè és una essència a la vida que forma part de tu.” Ismael Gelabert afirma que quan comences a tocar un instrument “és un gaudi, però un cop comences el conservatori és molt exigent, i t’ho acabes prenent més com una obligació que no pas per l’essència per la qual vas començar a estudiar música”, i detalla: “Quan vaig acabar el conservatori per mi va ser un respir; allò que és maco i serveix per distreure’t una mica, acaba sent el contrari.”
Viver de músics
L’OC·CA és un espai de llibertat musical, i fan una crida als músics de Cardedeu, del Vallès Oriental i fins i tot de fora a anar-hi a desenvolupar la seva faceta musical sense encotillaments. De fet, tornar a engrescar músics de corda fregada que, per les causes que sigui s’han allunyat de la música, n’és l’objectiu. Actualment la formen una vintena de músics; estudiants de nivell superior, i instrumentistes, que tot i haver acabat la carrera o en curs, no s’hi dediquen professionalment. Assagen junts a la Tèxtil Rase, Fàbrica de Cultura de Cardedeu, dos cops al mes. La idea de crear l’OCCA és deixar fluir la musicalitat, Abel Gelabert afirma que “a Europa està resolt, pots tenir una altra professió, i dedicar-te a la música amb un grup d’amics, tocant de tant en tant; aquí no, aquí és una altra carrera”. L’amistat de l’Abel Gelabert i el també músic Stanislav Štepánek ha fet possible crear l’OC·CA. Ja el 2011 van crear la Jove Orquestra de Cardedeu (JOCA), en actiu fins al 2013, l’embrió del projecte encetat ara. Štepánek és nascut a la República Txeca, però fa molts anys que viu a Catalunya. Té escola de música pròpia a Barcelona, és violinista professional i membre de diverses orquestres de cambra. Štěpánek afirma que quan va arribar a Cardedeu als anys noranta “a nivell musical era un desert, però en trenta anys ha pujat molt el nivell, hi ha molt interès i s’ha fet un canvi increïble a tot el Vallès Oriental i a l’àrea de Barcelona”. El director musical de l’OC·CA explica que la música té molts beneficis: “Està comprovat científicament que quan els músics toquen junts els cervells estan a la mateixa freqüència i s’estimen, és un fet que les parelles haurien d’incorporar, tenir algun projecte conjunt.” Abel Gelabert, a la pràctica, també exerceix de segon director musical, du la música la sang. De pare català i mare sevillana, prové d’una nissaga de creatius; són cinc germans gairebé tots músics, i tots professionalment relacionats amb el món de l’art, la cultura o la música. És el germà de la Dàmaris Gelabert, més enfocada al públic infantil, i Gerson Gelabert, que dirigeix corals de gòspel. Abel Gelabert defensa la música com un fet inherent a la humanitat: “Tothom té un músic a dins. Quan ets un fetus, la primera cosa que sents és ritme, i en sortir, els sons de la mare. La força del so i de la musicalitat està a l’essència de la persona. Si hi ha una educació musical, tothom pot tocar.”
L’OC·CA acaba de néixer aquest 2024, i encara li queda molt camí per fer; la primera, compaginar la professió de cada membre amb la passió musical que tenen sense cap contraprestació econòmica, i sobreviure. Tenen un acord amb l’Ajuntament de Cardedeu, treballen per tenir una temporada estable, fer més concerts fora de Cardedeu, i també fer un intercanvi amb una orquestra de la República Txeca, el somni del seu director musical, Stanislav Štěpánek.
