Arts escèniques

De l’abús a celebrar la sexualitat, dalt de l’escenari

‘Jauría’, amb repartiment català, segueix al Romea amb entrades exhaurides i, al setembre, es reposarà al Teatre Goya

Ann Perelló protagonitza la celebració de ‘Sí sí sí’, un cant a la sexualitat compartida que supera la fragilitat del consentiment

‘Sí sí sí’ és un cant íntim a la sexualitat ben entesa. A gaudir compartint amb l’altre

El cas de La Manada, en els Sanfermines del 2016, amb una violació col·lectiva i una controvertida sentència del judici i la posterior revisió al Tribunal Suprem, va ser sonat. Jordi Casanovas va atrevir-se a fer un nou muntatge documental (després de la impunitat de la corrupció Ruz-Bárcenas i del true crime de Port Arthur) a partir de les declaracions judicials. Ara s’ha fet una revisió de la producció estrenada del 2021, que, amb els anys, gaudeix de la distància, i s’ha atrevit a fer menys maniqueus els papers de víctima i agressors. No pas per minimitzar la violència, sinó per facilitar l’empatia amb tots i interrogar-se sobre quin grau d’esperit de Manada té cadascú quan actua col·lectivament en una festa. Jauría va esgotar les entrades al cap de pocs dies d’arrencar al Romea. Hi havia previst fer temporada de gira a la tardor. Però l’èxit ha propiciat una segona temporada a Barcelona: del 18 de setembre al 20 d’octubre al Teatre Goya. Les entrades ja estan a la venda.

Jauría contrasta amb una peça molt més alliberadora, tot i apuntar el risc constant de l’abús en una relació de parella. Sí sí sí és una ficció, obra d’Eleanor Bishop i Karin McCracken (traduïda per Màrius Serra), que es completa amb les declaracions de testimonis que parlen, amb tota l’honestedat, de les seves primeres relacions sexuals. L’actriu Ann Perelló repeteix un monòleg (amb el suport de Víctor Miguel), com el seu èxit anterior de Nua (2022). En un format molt fresc, de conferència espontània, en què s’adreça al públic com si fossin testimonis propis, i amb una posada en escena austera amb el recurs audiovisual de converses de WhatsApp. L’obra, amb direcció de Joan Arqué, ha començat a funcionar des d’Igualada, com a producció de Teatre de l’Aurora. Va impactar en la Mostra d’Igualada i té prevista gira i temporada per als propers mesos, segons confirmen des de la sala.

Miguel del Arco i Jordi Casanovas van assumir el risc de presentar un espectacle sobre un tema polèmic al carrer. Amb una sentència del Suprem pendent. A partir d’aquella polèmica es va corregir el Codi Penal amb la llei de “només sí és sí”. La nova adaptació disposa d’un repartiment en català, tot i que segueixen interpretant les rèpliques del castellà per ser fidels a la textualitat de les declaracions. I no s’ha afegit més dramatúrgia sobre la controvertida llei, que alguns diaris venen, parcialment, com un fet que ha permès sortir abans de la presó els abusadors. Quan es va estrenar, assumien parlar d’un drama generalment de dones, quan tots dos eren homes. Van ampliar la mirada amb múltiples col·laboradores per assegurar-se que el to era adequat. Avui tenen el suport de la família i la mateixa noia protagonista accidental: aproven la proposta, tot i que admeten que els fa mal; entenen que és necessària. Certament, la peça pot transmetre por i inseguretat a les noies (augmentant la sensació de vulnerabilitat), quan el crit de denúncia, d’indignació, hauria de servir per revisar consciències i comportaments.

El 2021, quan la producció original va fer una curta gira per Catalunya, va coincidir amb la producció Encara hi ha algú al bosc al TNC. En aquella obra es recordaven les violacions sistemàtiques en la guerra de l’ex Iugoslàvia. Els dramaturgs, en comptes de reproduir les escenes, pivotaven l’obra sobre el record de les supervivents avui (elles no es volien dir víctimes) i l’esclat festiu a la Barcelona olímpica en aquells mateixos anys. Apareixia la denúncia de les violacions igualment (entre 25.000 i 50.000), però es contraposava amb l’actitud menfotista europea i reforçant la dignitat de les dones i les ombres dels fills fruit d’aquell abús.

L’alliberament de ‘Sí sí sí’

En un món en què la mirada políticament correcta “puritanitza” les relacions de parella a l’escenari, Sí sí sí és un cant a la llibertat, a la festa, a la celebració satisfactòria, que es construeix des de la confiança, des d’una intimitat que tothom pot reconèixer i que, així i tot, manté l’alerta per les accions errònies (molt lluny de la impunitat de La Manada i el cos judicial de Jauría). Ann Perelló és la presentadora d’una mena de conferència que s’expressa des del jo. Han adaptat la mirada a la realitat de Mallorca, de Barcelona, d’Igualada. S’hi inclouen testimonis que expressen històries íntimes de relacions sexuals consentides, o no. Com a Hermafrodites a cavall (o la rebel·lió del desig), posen el focus en un espai íntim i els testimonis s’expressen honestament, a vegades amb dolor, altres reconeixent que una persona s’equivoca i que el deure és corregir quan ha fet mal. La peça allibera sexualment sense convertir-se en la bandera del poliamor com en la desenfadada Bed & breakfast d’Epidèmia Teatre, del 2019 (sovint, per contrarestar la mirada fosca i de por, se salta a l’extrem contrari). Simplement, el personatge que interpreta Perelló (i que té tanta realitat com la de la psicòloga que interpreta Marta Marco a Bèsties) parla al públic, com ho faria amb un amic en confiança, seduint en les parts més anecdòtiques i ferint quan hi ha el dolor de la seva amiga que va patir una relació d’abús amb la persona que li agradava.

Sí sí sí és un cant íntim a la sexualitat ben entesa. A gaudir compartint amb l’altre. A comprovar que el concepte “consentiment” és massa estret, amb un to negatiu d’amenaça judicial i social quan del que es tracta és de viure la relació amb el gaudi de l’altre, escoltant-se, desdramatitzant-ho. En definitiva, celebrant la sexualitat. Perquè en la voluntat de protegir les persones més febles hi ha el risc de limitar una relació plaent de desig compartit. Altres catarsis.

I a l’aula
Raimon Àvila, professor de dansa vinculat a l’Institut del Teatre des del 1988, va publicar el 2020 (un any abans de les denúncies a l’Institut del Teatre) ‘Para que el arte ocurra’ (Ed. Fundamentos). El llibre és una guia adreçada a l’ensenyament a les aules i també a les sales d’assaig. Un treball de pràctica del desbloqueig a les arts escèniques. De fet, bona part de les pràctiques es poden traslladar a la vida quotidiana: cal generar espais de confiança arreu en què tothom pugui expressar-se i que l’autoritat convidi al fet que cada individu gaudeixi de l’aprenentatge.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona
CÒMIC

La il·lustradora Marika Vila guanya el Gran Premi Comic Barcelona

Barcelona
Crítica

Sara Blanch, l’estima d’un cant

festival

A Morella reflexionen sobre el poder dels algoritmes

Morella