Cinema

CRÍTICA

Retorn a la casa de la mare

A Viaje al cuarto de una madre (2018), el seu primer llargmetratge, Celia Rico Clavellino aborda una relació maternofilial d’una dependència extrema: recentment vídua, una dona (Lola Dueñas) s’aferra a la filla (Anna Castillo), que, per estudiar i créixer personalment, vol marxar del petit poble on habiten, però a qui li costa pel vincle afectiu amb la mare. La generositat moral concedida als personatges fa que la filla pugui marxar en pau i agraïment a la mare. Sis anys després, amb la mateixa senzillesa aparent arrapada a la quotidianitat, la jove cineasta aporta un altre film sobre la relació entre una dona, vídua de fa temps, i la seva filla, que torna uns dies d’estiu a la casa familiar per cuidar la mare, víctima d’un accident domèstic. En certa manera, aquesta mare (Ani/Adriana Ozores) i aquesta filla (Teresa/María Vázquez) són una possible represa o evolució dels personatges de Dueñas i Castillo a Viaje al cuarto de una madre.

La mare és una dona endreçada i feinera que, immobilitzada a causa de l’accident, vol seguir controlant l’espai domèstic. Diguem-ho clar: és una perepunyetes i res no li està bé. Amb petits detalls, d’acord amb l’esperit del film, la filla, però, altera l’ordre i els preceptes materns. En contra de la mare, fins introdueix un jove pintor de parets a la casa amb qui Teresa (dona a la quarantena amb una sòlida formació intel·lectual i una vida sentimental incerta) estableix una amistat esbossant-s’hi una certa atracció. No és en aquesta subtrama on la pel·lícula troba les seves millors situacions, sinó de la relació entre la mare i la filla: el conflicte latent, les coses no dites, els retrets maternals sobre la vida de la filla; però també l’acostament que, amb una discussió pel mig, arriba després d’una tempesta que fa que, en la seqüència potser més bella del film, els assistents a una projecció a l’aire lliure de Quan arriba setembre (Robert Mulligan, 1961) hagin d’abandonar-la mentre a la pantalla ballen Rock Hudson i Gina Lollobrigida. Tot de manera discreta, potser a vegades massa, però, en tot cas, sense dramatisme forçat i sentimentalisme. I amb unes capes que aporta la literatura: les referències a Emily Dickinson, a Les il·lusions perdudes i fins a Madame Bovary.

Los pequeños amores
Directora: Celia Rico. Intèrprets: María Vázquez, Adriana Ozores.
Catalunya, 2024


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Los pequeños amores

«Los pequeños amores»

Gènere: Drama
Direcció: Celia Rico Clavellino.
Intèrprets: María Vázquez, Adriana Ozores, Aimar Vega.
Valoració crítica: [ep] [eb] [eb] [eb]

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

L’OC·CA: música en llibertat

Cardedeu
Mayte Martín
Cantant

“La maduresa et fa valorar més l’essència de les coses”

Barcelona
La crònica

De qui va aprendre Donald Trump?

literatura

El nou segell Tres Portals editarà llibres d’interès espiritual i literari

barcelona
societat

XXIX Mostra de Teatre d’Instituts Públics de la demarcació de Girona

blanes
art

Els artistes catalans de tots els temps, junts en un diccionari en línia

barcelona
Cultura

Pas endavant pel futur Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà

Montblanc
ART

El Festival Vadart torna amb més art, música i enologia

Vilajuïga
Bernat Salvà
Periodista i escriptor

“Un llibre de viatges pot tenir la complexitat de la vida mateixa”

Barcelona