Festival de cinema de sant sebastià
Cap film a la vista digne de la Petxina d’Or
Quan era petit, Robin Campillo va viure a l’illa de Madagascar: un paradís, que, en haver d’abandonar-lo, va sentir com a perdut fins que, en fer-se gran, va adquirir consciència que havia sigut robat als que hi vivien com en un infern. Aquesta podria ser la idea que palpita a L’île rouge, pel·lícula que, estrenada fa mesos a França, ahir va projectar-se en secció oficial sense elevar el nivell de la competició, en què també van participar dos films asiàtics poc memorables (el vietnamita Un viatge en primavera, opera prima de Tzu-Hui Peng i Ping-Weng Wang, i el japonès Gran absència, de Kei-Chika Ura) sobre experiències de dol, remordiments i separacions familiars.
Essent també un guionista notable (com ara de La classe, de Laurent Cantet) que va excel·lir com a director amb 120 batecs per segon, sobre l’activisme al París dels anys noranta per crear consciència respecte a la sida, Robin Campillo s’inspira, doncs, a L’île rouge en la pròpia infantesa a Madagascar, on va viure amb la família perquè el pare, d’origen espanyol, era un suboficial de l’exèrcit francès de l’aire. Nascut al Marroc i passant per Algèria abans d’arribar a l’illa roja, el seu periple infantil va ser determinat per la geoestratègia de l’Estat francès, que, mentre les seves colònies s’independitzaven, intentava mantenir-hi el control i els seus interessos.
A L’île rouge, el nen Thomas (àlter ego de Campillo, que diu que tot allò que s’hi mostra va ser real, però a la vegada és ficció) espia la vida dels adults (la idea de mirar sense ser vist) i hi projecta la seva imaginació nodrida amb les aventures de l’heroïna, Fantômette, d’un còmic. Viu en la residència familiar dels militars francesos, aliè a la gent de Madagascar, fortament reprimida per un govern titella. A partir de la mirada infantil de Thomas, però, va fent-se perceptibles actituds dels adults, com ara el masclisme del pare (interpretat per Quim Gutiérrez) i el racisme dels colons militars francesos. Campillo vol fer una pel·lícula personal i a la vegada política, amb la irrupció final dels revoltats a Madagascar. No aconsegueix, però, conjuminar-ho i el seu epíleg explícitament polític sembla forçat i es fa sobrer.
Interminable
Campillo no sap acabar la seva pel·lícula, que s’allarga massa, però es fan molt més interminables els 150 minuts de Gran absència, en què un actor visita el seu pare, del qual ha estat distanciat durant molt de temps, en ser ingressat a causa d’una demència senil. En diverses capes temporals, el film va donant voltes sobre una relació complicada pel fet que el pare és un home decididament insuportable. Tampoc no aporta gaire res, si no és més cura en la posada en escena, a la secció oficial Un viatge de primavera, en què un home es penedeix de tot el que ha fet a la seva dona un cop aquesta és morta. I allò que costa és reconèixer un film que sigui digne de la Petxina d’Or.
