Fatídica premsa negra en els anys dels bandolers

Víctor Borràs ha construït un relat (que corporalitza el polifacètic Jordi Vidal) sobre els saltamarges de fa dos segles. El que posteriorment monetitzaria la premsa de paper al segle XIX i XX, en aquella època es transmetia a través de les cançons. Lletres que poca compassió tenien amb les víctimes i que es deixaven enamorar per les maldats dels criminals.

En aquest cant al prohibit s’intueix un goig per la revolta. Tot i que les víctimes continuïn sent dissortades hostaleres o mossens de rang baix, el lletrista anònim té predilecció per lluitar contra l’ordre establert. A Estimadíssims malvats no s’utilitzen cançons que emancipen el poble davant l’aristocràcia privilegiada. És un saber popular que, en part, adverteix els innocents de ficar-se en llocs perillosos i que es despreocupa d’empatitzar amb les víctimes que (misèries del destí) podrien haver-ne, cantat despreocupadament.

L’aparença de musical gore sembla que el codi hagi de ser el de la comèdia. I hi ha escenes més aviat grotesques, amb toc de clown tràgic i d’assassí que riu quan l’executen assajant cap a on ha d’estirar la llengua, però l’obra inclou una constant evocació a l’empatia amb les víctimes.

Laia Vallès acompanya amb música electrònica peces que eren cantades tradicionalment a cappella o amb timbals i instruments de corda. El nou so suma una capa de complexitat a la trama, com a la relectura de Clara Peya de La infanticida. I Jordi Vidal, capaç de transformar el codi dramàtic amb un simple gest i amb una veu que refila ingenuïtat o que projecta una veu de tro terrible, és un mag entre les suggeridores cordes de Llorenç Corbella. Revisitar les cançons de sempre amb aquesta peça permet veure-hi les ombres que el to blanc de rondalla projectava. Com a En Jan Petit, el seu ball és tètric i salvatge. L’evocació del bosc romàntic i d’aventures esdevé perillós, impune, cruel.