Llibres
Miquel Esteve
Novel·lista
“La gran descoberta va ser Hannah Arendt”
Miquel Esteve (Móra la Nova, 1969) és un home apassionat pel que fa, s’hi aboca amb energia i moltes hores de feina metòdica. És empàtic i simpàtic, xerraire, culte i modest, lector voraç i omnívor. I quan ja ha mostrat totes aquestes cartes, comenta que és professor de matemàtiques i economista. Exagerant, és com si Leo Messi digués que on és realment bo és jugant al billar, a escacs o a ping-pong.
La seva producció literària sempre és canviant, va fent tastos de gèneres. Presenta el seu vuitè títol, Amor sense món. Novel·la sobre Hannah Arendt i Martin Heidegger, publicada per Navona, que mereix ser destacada com una de les obres rellevants de la present temporada de novetats. I més enllà.
La documentació deu haver estat ingent, es nota en el text...
És la novel·la que més temps m’ha ocupat. Tres anys de documentació i dos de redacció. M’he empassat els llibres dels principals biògrafs de tots dos, Safranski, Adler i d’altres, a més de l’epistolari entre Arendt i Heidegger, tot i que moltes de les cartes d’amor que li va enviar ella han desaparegut perquè ell era casat... També vaig anar a la Universitat de Friburg i en vaig consultar l’arxiu i, de sota mà, em van deixar veure una capsa amb tot de fotos d’ell.
A Heidegger el tenen amagat...
Sí, em va sorprendre que no hi hagi ni una sola referència a la Universitat de Friburg. Si parlem de pensadors, en l’àmbit acadèmic, Sartre i ell són els pares de la filosofia del segle XX. El seu passat nazi l’ha estigmatitzat del tot. I em sorprèn que, si el llegeixes, hi veus la saviesa hinduista advaita, que ara és moda, i que després es comportés com ho va fer. De fet, públicament no se’n parla, però acadèmicament, amb la boca petita, continua sent considerat un gran filòsof, també a Alemanya, perquè ho va ser.
I com el va descobrir?
A través d’un recés panchakarma aiurveda que vaig fer, l’indi que portava el centre em va dir: “Veig que t’agrada; llegeix Nisargadatta”, un erudit advaita del segle XX. Ho vaig fer, em va agradar i, ampliant les cerques, vaig arribar a un assaig d’una catedràtica de filosofia, Mónica Cavallé, La sabiduría de la no-dualidad. Una reflexión comparada entre Nisargadatta y Heidegger, de més de 1.000 pàgines. Magnífic.
Per les connexions de Heidegger amb el pensament hindú?
Et posaré un exemple bàsic en Heidegger. Ell postula que des d’Aristòtil i Plató hem canviat la manera de pensar. No deixem que les coses siguin, les envaïm des de la nostra subjectivitat. És un acte de violència. Ell proposa el contrari, tornar al pensament presocràtic, deixar que les coses siguin. I després mires la seva biografia i et preguntes com és possible que un home amb aquest nivell de consciència donés suport al nazisme...
En una entrevista anterior em va dir que hi ha autors que escriuen amb el cap i d’altres amb tot el cos, com vostè... Ara li han fet falta dos cossos i mig?
[Riu] El problema més gran que he tingut ha estat poder conciliar els sentiments contradictoris que em despertava Heidegger. Però la gran descoberta va ser Arendt, que és una filòsofa més actual que el que tenim avui dia. Analitza molt bé els orígens del totalitarisme, una lectura que avui hauria de ser imprescindible. És una dona que no es ven per res, fins i tot declara que no té pàtria, ni nació, només té amics.
En la seva obra anterior, ‘El misteri d’Arthur Rimbaud’, jugava amb l’autoficció. Ara no, oi?
No, aquí no hi surto gens. Fins i tot vaig fer un esforç per desaparèixer com a escriptor tant com fos possible. El protagonisme total és per al Martin i la Hannah i, després, una part per a Karl Jaspers, un altre gran intel·lectual que amb ells dos va crear un triangle d’amistat.
Amics, però amb secrets.
Sí, perquè la Hannah i el Martin, els anys que van mantenir una relació sentimental, no ho van explicar al Karl. És una amistat profunda, entre tots tres, però amb secrets.
Com aconsegueix fer entrar el lector en l’obra d’una manera gairebé física?
M’agrada molt observar. Escriptor no ho ets una estona, ho ets tot el dia, perquè veus coses que als altres els passen desapercebudes. En novel·la històrica has de ser sobretot versemblant, mantenir les coses com van ser. Tot i que el narrador omniscient en algun moment aclareix alguna situació per fer-la més comprensible al lector.
Com va estructurar l’obra?
M’agrada fer salts en el temps endavant i endarrere i està estructurada en tres parts, que corresponen als tres períodes de relació entre tots dos. Del 1925 –quan comencen la relació tot i ser professor i alumna, ell 17 anys més gran i casat– al 1933, quan ella ha de fugir pel fet de ser jueva. Després, el 1950, quan ella viu a Nova York i s’ha casat dues vegades, amb dos filòsofs comunistes –Günter Stern, de qui es divorcia, i Heinrich Blücher, de qui acaba sent vídua–, va a Friburg sense cap intenció de visitar Heidegger, però ho fa. I el 1975, l’últim cop que es veuen.
Descrigui Hannah Arendt.
Fresca, actual, intel·ligent, humana, pragmàtica i elegant.
I ara Martin Heidegger.
Solipsista, ontològic, seriós, temperamental i essencial.
I, ja posats, Karl Jaspers.
Digne, coratjós, lúcid, clarivident, intel·ligent i un bon amic.
I el títol, d’on surt?
D’un concepte d’Arendt expressat en diverses obres seves.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
