Cultura

VÍCTOR MANUEL

CANTAUTOR ASTURIÀ

“L’algoritme no l’encerta gaire”

“Jo volia que el recopilatori també inclogués cançons ‘desgraciades’ que haguessin passat sense pena ni glòria”

“Si hagués continuat cantant sempre ‘El abuelo Vítor’ com ho feia el 1969, ara tindria una cafeteria”

Víctor Manuel ja fa mesos que celebra els seus 75 anys amb una extensa gira que, com el seu últim recopilatori –59 cançons en tres discos– es titula La vida en canciones. Aquest dijous, 13 de juliol, actua al festival solidari Vallviva de la Vall d’en Bas (Garrotxa), on entre dimecres i dissabte també actuaran Joan Dausà, Ana Mena i la Simfònica de Cobla i Corda, entre altres artistes.

Divendres va fer 76 anys, felicitats!
Moltes gràcies. Aquell dia vaig cantar a la Rábida (Huelva).
També va treballar aquell dia?
És el millor que em podia haver passat.
Li agrada fer anys?
El contrari és molt pitjor [riu].
75 anys era una bona xifra per tornar a sortir de gira?
En realitat, va ser un suggeriment de la discogràfica amb la qual treballo. Ja ho va fer fa dos anys amb els 70 d’Ana [Belén] i a mi també em va proposar fer un disc recopilatori que fos també el motiu d’una nova gira. A diferència d’altres recopilatoris en què la discogràfica fa i desfà com vol, jo em vaig preocupar de fer la selecció d’aquest disc.
Amb quin criteri?
Jo volia que també hi fossin presents cançons que haguessin passat sense pena ni glòria, el que jo anomeno cançons ‘desgraciades’, que també ajuden a explicar-me com a artista.
No segueix el consell de l’algoritme i les llistes de Spotify?
No, l’algoritme ha fet molt de mal. A més, quan el vaig començar a provar, em vaig adonar que no l’encertava gaire. Va haver-hi una època en què jo escoltava molt Neil Young i James Taylor, i l’algoritme em recomanava... Julio Iglesias. Realment, el món ha canviat molt.
Ho nota també als escenaris?
L’altre dia em parlaven de Quevedo, el de Quédate, i em deien que té un gran show d’imatges i llums i que amb una hora a l’escenari ja en fa prou. I vaig preguntar: quan cobra? 250.000 euros! Suposo que és una qüestió d’oferta i demanda, però no deixa de sorprendre’m. Les coses han canviat moltíssim, i jo no em sento d’aquest món en què has d’anar penjant una cançó nova cada quinze dies a les plataformes digitals.
Ara no es dona temps a l’artista perquè arribi a fer una carrera tan llarga com la seva.
Sí, no es dona temps a la gent per créixer: la gent passa pantalla immediatament i no hi ha fidelitat als artistes, però potser ells tampoc la demanen. En tot cas, aquestes coses mai no són eternes, tampoc ho eren quan jo era jove i vaig tenir els meus primers èxits. Llavors no pensava en absolut que estaria ara, als 75 anys, cantant encara algunes d’aquelles cançons. Mai no vaig tenir aquesta perspectiva de la vida. Però per alguna raó que desconeixes algunes cançons arriben per quedar-se.
Com s’ha mantingut vigent?
Buscant, per exemple, nous arranjadors que capgirin una mica la meva feina. Si hagués continuat cantant sempre El abuelo Vítor com ho feia el 1969, ara tindria una cafeteria.
Ara també s’han reeditat en vinil alguns discos seus com ara el curiós ‘Spanien’.
Sí, és un disc que vam gravar en un sol dia dos músics i jo en un estudi del Berlín Oriental, on vaig assistir el 1976 a un festival de cançó política. Es va publicar només a la República Democràtica Alemanya. Contenia algunes cançons que llavors no podia publicar a Espanya, com ara Veremos a Dolores. Era la meva resposta a Fraga, que havia dit que la Passionària no podria tornar a Espanya perquè no hi hauria prou policies per garantir la seva protecció.
Per què el seu compromís polític no s’ha reflectit gaire en les seves cançons?
He participat en molts saraus polítics, però no crec en les cançons d’agitació, perquè al cap de dues setmanes ja no serveixen per a res i tampoc no fan obrir els ulls a ningú, només arriben a aquells que ja pensen com tu. A més, ja he passat per aquí. Jo vaig enviar el 1972 la cançó No quiero ser militar perquè passés la censura: aquelles coses que fas quan ets jove i et penses que els fotràs el matí, però resulta que t’acaben fotent a tu. Per aquella cançó, que a la setmana següent transcrivia la revista Fuerza Nueva, em van aplicar silenci administratiu fins al 1976. Durant quatre anys no vaig poder gravar cançons noves.
Què escolta ara?
Utilitzo molt Spotify per escoltar coses noves. Ara estic escoltant Instituto Mexicano del Sonido, perquè aniré de gira a Mèxic a l’octubre. La meva playlist és molt heterogènia: música barroca, Debussy, La M.O.D.A. (La Maravillosa Orquesta Del Alcohol), El Kanka per la desvergonya que té per fer cançons, i sempre Drexler i Sílvia Pérez Cruz, de la qual ho tinc tot. Ara estem a la mateixa discogràfica, però el 2010 ja vaig recomanar a Sony que la fitxés.
Com són els concerts actuals?
M’acompanya una banda de sis músics i hi ha una mica de tot, pel que fa al repertori, inclòs un apartat acústic en què fem cançons prehistòriques dels anys 1966 i 1967 com ara El cobarde i La planta 14. La primera és una de les cançons més naïfs que he fet, quan no estava polititzat. Parla d’un jove soldat al Vietnam que deserta. Vaig participar amb ella en el Festival del Atlántico, a les Canàries, i el vaig guanyar, però la pressió del governador militar va fer canviar el veredicte i va acabar guanyant “Tenerife tiene seguro de sol...” [canta]. En tot cas, va ser la primera vegada en què em vaig sentir reconegut.
I quan acabi aquesta gira?
M’agradaria posar-me a escriure cançons noves, que per a mi és molt important. El dia que deixi d’escriure cançons me’n torno a casa .


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.