Cinema
JAUME RIPOLL
COFUNDADOR DE FILMIN
“Els videoclubs d’avui dia són les plataformes”
Com deia i insisteixo, mai no tindrem una vida per veure-ho tot, el que hem de fer és veure menys però veure-ho millor
Experiència “compartida” abans era anar amb els amics al cinema. I què és ara? Compartir-ho amb els amics a les xarxes socials
Jaume Ripoll (Palma, 1977) és cofundador de Filmin –una de les plataformes referencials de molts cinèfils– i director de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, exerceix com a professor i acaba d’escriure un llibre en què relata la seva història d’amor amb el cinema. Es titula Videoteca (Ediciones B) i amb ell fa un flashback nostàlgic i fascinant, farcit d’anècdotes i recomanacions, per aquells videoclubs de barri que eren el nostre sancta sanctorum.
Descobrim que va néixer en un cine d’Alaró, es va criar al videoclub Hollywood i va heretar el Casablanca. I, com no podia ser d’una altra manera, es va consagrar a aquesta religió anomenada setè art. També explica que va voler ser director a Barcelona, on va acabar fundant Filmin, “el videoclub dels nostres temps”. La seva visió i experiència, sumades a una acurada escriptura, que enganxa des del primer capítol, ofereixen una repassada d’aquests últims quaranta anys en què la indústria ha canviat perquè el cinema continuï igual.
Escriu que “el cinema és una experiència solitària que es disfruta en companyia”. Per què ha fet un llibre, per aquesta mateixa necessitat de compartir?
Exacte. És una petició que em fa l’editor Gonzalo Eltesch perquè recomani pel·lícules, i en aquest procés el que faig d’alguna manera és transmetre l’amor pel cinema i convidar els lectors a, potser, tornar a descobrir certes pel·lícules.
Al llarg de la seva vida ha fet gairebé tots els papers de l’auca: d’espectador, viure i treballar en un videoclub, ser-ne propietari, comprar pel·lícules, distribuir-ne, dirigir un festival i, fins i tot, esdevenir un director ‘frustrat’...
No, frustrat no: vaig acceptar la incapacitat de dirigir, que ja m’agradaria! [Riu]
Ho deia perquè també m’incloc en aquest registre.
És una frustració compartida per molts, segur, i no s’acaba el món! El primer cop de realitat pot fer mal; el segon ho hem de celebrar perquè estalviem que ho pateixin molts espectadors.
Bé, inclosa fins i tot aquesta faceta, tot és un bon aprenentatge per poder-se dedicar a aquesta indústria.
Sí, per descomptat. Tinc més de formació autodidacta; bé, no, perquè no seria generós amb tots aquells que han compartit coneixement amb mi. He intentat esmentar-los al llibre. En el meu cas l’educació que he rebut és a fora i gràcies a la immensa generositat de tots aquells amb qui he treballat.
És un llibre ben escrit, molt cinematogràfic, amb una estructura farcida de ‘flashbacks’, ‘flashforwards’, el·lipsis... Hi havia aquesta voluntat?
Quan en Gonzalo em va encarregar escriure el llibre, em feia una mica de por, perquè feia molt que no escrivia. Sí que al principi, fa vint anys, vaig escriure molt fent crítiques de videojocs –en parlo un moment al llibre–, però de ficció gens, per tant agraeixo les teves paraules.
La tesi del llibre seria que “en quaranta anys la indústria ha canviat perquè el cinema continuï igual”?
Sí, crec que hi ha una tendència en els últims anys d’anticipar la fi de moltes coses, i no ha estat així. Per exemple, la fi del cinema convencional. La realitat és que després de quinze anys tot continua més o menys igual. És cert que de videoclubs ja no n’hi ha, només en queden alguns, pocs, però és que els videoclubs d’avui dia són les plataformes. Ofereixen l’experiència de ficcions i no ficcions en format tradicional. Això no ha canviat.
M’està dient, doncs, que el que ha canviat és l’evolució tecnològica de com veure el cinema.
Sí, el principal canvi que hi ha hagut, i ha estat substancial, és que encara no tenim consciència de les conseqüències de l’abundància: la gestió de l’abundància arran de la revolució tecnològica. Com a espectadors, tenir-ho tot a l’abast i només una vida per poder-ho veure...
Tot a un clic i t’hi pots estar hores per escollir-ne una. Això provoca un cert estrès. Quan anàvem al videoclub, en canvi, allò era tota una litúrgia...
El procés hi és, però no la litúrgia. Perquè al videoclub també perdíem hores passejant entre estanteries per escollir el film que ens emportàvem a casa, i hi passàvem la tarda i no minuts com fem ara davant un catàleg d’una plataforma.
També vivim un canvi, allò que es defineix com el triomf d’Edison (la visió en una pantalla individual) contra els Lumière (de manera col·lectiva).
És com quan començàvem l’entrevista, allò que el cinema és una experiència solitària que es disfruta en companyia. “Compartida” abans era anar amb els amics al cinema. I què és ara? Compartir-ho amb els amics a les xarxes socials.
Filmin és un somni fet realitat?
Sí! En una paraula, sí, és un somni. És un projecte que fa vint o trenta anys era inimaginable i que ara és un somni fet realitat, estar vinculat a la companyia, com també ho és per als cinèfils d’aquest país que tenen al seu abast un catàleg com el nostre.
No deu haver estat fàcil...
S’ha aconseguit amb obstinació, complicitat, audàcia i molta autoestima! Complicitat amb tots els companys de viatge que hem tingut; autoestima per tots els cops que reps i si no en tens acabes deixant-ho; obstinació, segur, i audàcia per anticipar certes tendències i anticipar-te a certes conductes que hi ha al mercat.
I és difícil mantenir-se en aquest èxit?
És obvi que no és fàcil mantenir-se en aquest món d’ultracompetitivitat, seguir sent referents i sense perdre la identitat. El camí més ràpid al fracàs és deixar de ser el que t’ha portat fins aquí.
En el llibre parla d’alguns professors d’institut que li van ser grans prescriptors de cinema, “més que alguns ministres”. El cinema, quina gran escola!
L’educació sentimental de qualsevol generació està vinculada amb el cinema, a les pel·lícules que ha vist, amb qui les ha vist. Hi ha encara alguns que no entenen la diferència entre cultura i entreteniment, sobretot algun ministre d’Educació. La cultura et planteja preguntes i l’entreteniment evita que te les plantegis. Cal incentivar que el ciutadà, l’estudiant, l’alumne, es plantegi preguntes.
Diu que el satisfà la gratitud d’un client content per la recomanació d’una pel·lícula que l’hagi entusiasmat. Amb Filmin, es té aquesta mirada directa?
Tenim les paraules directes d’aquesta persona. En els comentaris de les fitxes, quan reps un correu, quan algú ve a l’oficina i ens ho fa saber, quan tenim el públic davant quan celebrem el festival Atlàntida a Mallorca... Aquesta mirada de gratitud d’un client satisfet és diferent, no li veus la cara però li veus les lletres.
Algoritmes, a favor o en contra?
Vivint en un món digital, no hauríem de ser binaris. Els algoritmes sense prescripció fan el nostre món més petit. Hem de diferenciar algoritmes de dades; és clau ser analític, però l’analítica sense audàcia l’únic que aconsegueix és repetició.
A vostè li agrada ser prescriptor. I a Filmin això es nota, amb unes llistes de col·leccions i recomanacions que són marca de la casa. I al llibre no se n’ha estat i també ens en regala unes quantes.
La voluntat és convidar o, més ben dit, animar el lector a descobrir pel·lícules, amb unes agrupacions un pèl singulars per atreure’l.
Si n’hi ha una que sempre recomanava quan tenia el videoclub era ‘Sospitosos habituals’. Encara ho és?
Bé, a Filmin la vam tenir poc temps i evidentment va ser de les més vistes. Ara apostem per títols com Hierve (Boiling point), protagonitzada per Stephen Graham, o The assistant, que no van passar per la pantalla gran i han estat el boca-orella, la sorpresa i la trama que conviden a recomanar-la.
Hi ha algun film o sèrie que particularment recomana i és fiable que agradi?
La que sempre recomano per a algú que vol començar a gaudir de cinema clàssic és Dos homes sense pietat, i gairebé mai t’equivoques. I si et plantegen alguna sèrie, doncs Secrets d’un matrimoni: capítols molt curts sobre la relació de parella de fa mig segle que no ha variat.
De “Clàssics de Hollywood que discutiria amb els fills que mai tindré”...
La fiera de mi niña, de Howard Hawks (1938), perquè m’agraden els guions i diàlegs enginyosos, que et transportin a un temps que ja no existeix. És quasi un film de ciència-ficció i és un cinema refugi on se celebra la joia de viure.
Més sorprenent és “Clàssics moderns de Hollywood que discutiria amb els fills que mai tindré”...
Arde Mississippi, d’Alan Parker. Pel llenguatge molt modern, com s’introdueixen les escenes, com es construeixen les el·lipsis i perquè l’espectador jove pot continuar sent interpel·lat. És una pel·li que va més directa al fetge que al cervell.
I aquesta fixació per films que no canvien de localització, d’on li ve?
No ho sé, potser perquè soc una persona que he nascut en una illa?!
‘El espía que surgió del frío’ (Martin Ritt, 1965) és la pel·lícula d’espies que veu “una vegada a l’any”.
Em fascina la Guerra Freda i crec que en el subgènere d’espies derrotats ningú ha lluït amb més dignitat la derrota que la que experimenta Richard Burton en aquest relat.
I en canvi entre “els clàssics que no has vist i no saps si veuràs mai”, que tots en tenim una llarga llista, destaca...
Allò que el vent s’endugué. Aquesta llista té un punt de provocació i convida el lector a parlar sense por d’allò que no ha vist. Com et deia i insisteixo, no tindrem una vida per veure-ho tot, el que hem de fer és veure menys però veure-ho millor.
Llegim que es va reconciliar amb ‘Déjame entrar’, que en el seu dia va deixar de veure enmig d’un visionament per poder-ne comprar els drets, i ara resulta que és un d’aquests títols de culte. I a vegades passa al revés, que tornem a veure un film de culte i ens posem les mans al cap.
Les pel·lícules mai no envelleixen, som nosaltres que ho fem. És la nostra mirada com a espectadors que canvia. Potser una pel·lícula quan la vas veure fa vint anys no és la mateixa ara, que has viscut noves experiències. El nostre bagatge condiciona la nova mirada.
Les pel·lícules bones són les que donen diners?
Jaume Ripoll va cultivar bona part del seu bagatge cinematogràfic rere el taulell del videoclub familiar. El seu pare li deixava veure de tot, perquè era d’aquells que consideraven que les pel·lícules es divideixen en bones i dolentes depenent de l’èxit que tenen i, per tant, dels diners que li proporcionaven. Això generalitzant, és clar, perquè com bé ell mateix va descobrir en entrar de ple en el negoci tot és relatiu. Li va passar amb Déjame entrar, que no va aguantar més de vint minuts..., per descobrir mesos després que esdevindria un film de culte suec a més d’un èxit de taquilla. La intuïció que tan bé li ha anat a la vida, va fallar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
