Cinema
Karra Elejalde, un Quixot sideral perdut als suburbis
La bogeria pot ser un refugi. Així ho plantejava Terry Gilliam a El rei pescador (1991), amb Robin Williams convençut que habitava un món de cavallers medievals, dracs i princeses al cor de Nova York. També és un refugi per a J. Martínez, interpretat per Karra Elejalde: un home de l’extraradi de València que es creu atrapat a l’espai a Kepler Sexto B , òpera prima de director Alejandro Suárez Lozano que s’estrena avui als cinemes. “Els estudiosos del cervell –comenta l’actor en una entrevista a El Punt Avui– diuen que refugiar-se en la bogeria no es fa a voluntat, més bé és com un clic, com un fusible que salta. Com els soldats que van a la guerra i pateixen estrès posttraumàtic. És una manera de treure’ns allò que ens molesta i portar-nos a un món més fàcil.”
Kepler Sexto B està carregada de referències a la ciència-ficció: Asimov, Bradbury, Alien, 2001: Una odissea de l’espai, La guerra dels mons... Però hi ha un homenatge explícit que no és ben bé del gènere, El petit príncep, i un referent que no s’esmenta, però que és cabdal: “Podríem parlar d’un Quixot sideral –comenta Elejalde–. Hi ha un homenatge a Cervantes i a Saint-Exupéry. És un conte, una faula no mancada de crítica social i amb pinzellades d’humor, amb un Sancho molt bonic i un Quixot boig.” I continua: “Parlem de refugiar-se en aquest món espacial, de la bogeria, però també parlem de moltes més coses: d’atur, immigració, els barris perifèrics on viu la gent humil, el seu neguit i com ho gestionen de diferents maneres... En resulta una faula molt emotiva, que fa que hi hagi gent que surt plorant i d’altres amb un somriure, perquè la pel·lícula té la seva part dramàtica, és un reflex de la nostra societat, però també té un final esperançador.”
Aquesta fórmula de cinema social barrejat amb ciència-ficció és una missió perillosa, com el viatge espacial que emprèn J. Martínez en la seva imaginació: “El guió em va semblar una bogeria. És un personatge arriscat, un astronauta que després resulta que no ho és. Per transmetre el personatge a la gent i que se’l cregués me l’havia de creure jo. Treballava de manteniment en un planetari i li encantava aquest món. Volia fer entendre el personatge. Quan l’espectador entra en aquesta convenció, la pel·lícula passa a parlar d’altres coses.”
Amistat que posa llum
Jonás Martínez viu sol en un edifici de l’extraradi, en el pis sisè B del títol. Dos pisos més avall hi viu una adolescent òrfena, Zaida (Daniela Pezzotti), amb el seu padrastre que la maltracta. Ànimes perdudes en un barri humil, en un entorn on abunda la gent violenta i insolidària, tots dos inicien una improbable amistat que il·lumina les seves vides.
“El seu entorn és indigència pura, pobresa, tristesa, solitud, en dues franges de la vida que són l’adolescència i la vellesa que necessiten ajuda”, comenta l’actor d’Ocho apellidos vascos. Però hi ha un clic a les seves vides, diferent del que va abocar Jonás a la bogeria: “Des que aquest home i la noia es coneixen, ja no estan sols.” Els dos actors tampoc estan sols, subratlla Karra Elejalde. Destaca tot l’equip de la pel·lícula, i en especial els actors Jorge Bosch, Vicente Vergara i Pablo Molinero.
