Cinema

BRUNA CUSÍ

ACTRIU

“Van treure coses reals perquè semblaven ficció”

Interpreta una ballarina catalana que viatja amb el seu marit i viuen un infern al control d’emigració de l’aeroport de Nova York

“Està basada en fets reals que han viscut els directors, que són veneçolans, viuen a Barcelona des de fa anys i han viatjat molt als Estats Units”

CAVALCANT L’ONADA
La carrera d’actriu “va una mica en onades, fa pujades i baixades; la gràcia és saber-les entomar de la millor manera”, diu Bruna Cusí. Ella és a dalt de tot de l’onada: avui estrena també als cinemes El fantástico caso del Golem , “una comèdia absolutament realista que barreja la ciència-ficció”, com es pot deduir de la seva trama: “Cauen pianos del cel i el meu personatge és el responsable que la gent mori esclafada.”
Tens la càmera molt a prop i ho pots expressar tot amb la mirada. És un treball d’orfebreria

Qui hagi entrat als Estats Units per algun dels seus aeroports i hagi sentit por dels durs controls contra la immigració tindrà un cavall d’avantatge sobre la resta d’espectadors d’ Upon Entry (La llegada) , òpera prima dels veneçolans establerts a Barcelona Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez, que s’han inspirat en les seves pròpies experiències. El protagonista masculí, Alberto Ammann, va guanyar el premi a la millor interpretació de Màlaga. Ens en parla Bruna Cusí, la seva parella en un film elogiat per la crítica.

Treballa molt?
Ara estic en un moment de moltes promocions, perquè les pel·lícules que vaig rodar l’any passat s’estan presentant. Estreno dues pel·lícules el mateix dia, Upon Entry (La llegada) i El fantástico caso del Golem, i les vaig presentar totes dues al Festival de Màlaga amb una tercera, Tregua(s). Tot ha vingut de cop, i no deixa de ser un símptoma que l’any passat vaig treballar molt i em toca sortir de la cova. Prefereixo estar rodant que promocionant, però també és bonic ensenyar les feines que has fet. I especialment una pel·lícula com Upon entry, de la qual estic molt orgullosa.
Va ser un repte difícil, construir el personatge amb els diàlegs i el rostre, gairebé sense llenguatge corporal?
Això és el cinema, també. Quan vaig llegir el guió, vaig pensar que tenia els ingredients perfectes per fer una bona interpretació. És un diàleg amb subtext i personatges, sobretot el de l’Alberto Ammann, que van reaccionant a allò que passa en un sol espai. Tens la càmera molt a prop i pots expressar-ho tot amb la mirada. Això per a mi és un treball d’orfebreria, en petit, matisat. En els rodatges amb moltes localitzacions, l’energia es dispersa més, o les coses s’expliquen d’una altra manera. Aquí era explicar-ho tot des de la mirada dels personatges. Per això és un regal que ens han fet els directors. Aquest tipus de format se sustenta sempre quan hi ha un bon guió, i en aquest cas era sòlid, molt ben articulat, funcionava molt bé. Llegint-lo ja veies la pel·lícula.Jo, per sort, llegeixo bastants guions i m’adono que és difícil trobar-ne de tan consistents ja des del principi.
Vau rodar cronològicament?
Sí, està rodada gairebé tota cronològicament, estava pensat fer-ho això pel raccord emocional dels personatges. També és veritat que estar la major part de la pel·lícula en una mateixa localització era més fàcil. Va ser molt intens i molt cansat emocionalment. El que tu veus una vegada jo ho vaig repetir deu, buscant l’excel·lència. Això t’esgota, en el bon sentit. I es respira, quan veus la pel·lícula, es veuen els resultats.
La pel·lícula parla de barreres, de fronteres. No s’està aixecant també una barrera entre la parella protagonista?
És molt bonic això que dius. No li havia trobat aquesta metàfora, però sí que és així. S’ambienta en un lloc fronterer, un aeroport, on hi ha un abús de poder, i a mesura que posen una barrera per entrar als Estats Units es va aixecant una barrera entre la parella i es va ensorrant la confiança. Hi ha qui diu que té alguna cosa de film de terror. La tortura psicològica subtil, el maltractament que pateixen, és difícil de reparar.
La pel·lícula dona una visió pessimista de la humanitat?
Sí, hi ha una denúncia. Està basada en fets real, l’Alejandro i el Juan Sebastián han viscut sovint aquests tipus d’experiències. Són veneçolans, viuen a Barcelona des de fa molts anys, han viatjat molt als Estats Units per feina i per família, i aquesta història neix d’experiències seves i d’amics i amigues propers. I això és el que fa la història tan universal, perquè no hi ha cap mentida. Encara més: van haver de treure coses reals, que realment els havien passat, perquè semblaven massa ficció. És positiu veure aquestes coses per prendre’n consciència. Crec molt que amb la consciència col·lectiva existeixen els canvis. Està bé saber que si viatges als Estats Units hi ha aquest tipus d’abús de poder i aquesta forma de control, també social, a través d’infiltrar la por. Quan he viatjat allà no m’han portat a interrogar a una habitacioneta, però sí que he vist la paranoia. Es diu que com més difícil és entrar en un país, més segur és, però és una falsa seguretat. En realitat és una forma de control social, que la gent tingui por del seu veí.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Música

In-Somni obre demà a Besalú, amb Bigott, una nova edició itinerant

besalú
música

El vidrerenc Àlex Pérez presentarà ‘Tot el que som’ al Festival Espurnes de Llagostera

vidreres
música

Sven Väth encapçalarà el cartell del festival electrònic Delirium

cassà de la selva
Cultura

Mor Ivan Ivanji, escriptor serbi i supervivent d’Auschwitz

ART

El paper pioner d’Espais, en una exposició a Girona

Girona
Cultura

Personatges de tres obres de Guimerà a la façana de la Casa Mural del Vendrell

El Vendrell
figueres

Dibuixos del Dalí adolescent per commemorar els 120 anys del seu naixement

FIGUERES
lletres

Núria Cadenes, Jordi Masó i Maria Mercè Roca, finalistes del Llibreter

barcelona
ART

Les Bernardes ofereix una mirada a la cultura africana

Salt